Quan els fills s'esbatussen entre ells, molts pares i mares els diem que les coses se solucionen parlant. Convindria afegir que les coses se solucionen parlant quan tenim la voluntat i la capacitat de generar diàlegs que obrin els cors. Diàlegs conciliadors i reconciliadors dels quals nosaltres hauríem de ser un bon referent. Les virtuts del diàleg són nombroses i inqüestionables. A través del diàleg ens podem obrir als altres i conèixer-nos millor. Conversar ens ofereix l'oportunitat d'aprendre, enriquir-nos, transformar-nos, compartir, gaudir, crear ponts de trobada, llimar discrepàncies, refermar llaços d'afecte... Però el diàleg no és infal·lible i no és garantia absoluta d'entesa. A través del diàleg també podem generar conflictes, alçar murs o fins i tot danyar-nos, distanciar-nos o enemistar-nos encara més.
Voluntat d'entesa
No és cert que parlant la gent s'entengui sempre. Per entendre'ns fa falta una autèntica voluntat d'entesa, que implica saber-nos situar en un pla d'igualtat amb els altres, legitimar els seus drets, tenir en compte les seves necessitats i redimensionar els propis desitjos i expectatives perquè hi hagi espai per als seus. Voluntat d'entesa suposa desitjar una solució en la qual tots hi guanyem alguna cosa i això a vegades pot comportar que un hi guanyi una mica menys perquè un altre hi guanyi una mica més i es restableixi un equilibri. També convé calibrar bé què es pot dir i què no en cada context, saber escollir un bon moment per dir-ho i trobar les maneres adequades. Tot això no és fàcil i requereix un aprenentatge que com més aviat el comencem millor.
Amb tot, el principal obstacle per a l'entesa són els cors tancats. Així és impossible establir una bona sintonia. Una paraula amable pot rebotar i fins i tot resultar agressiva i produir efectes contraris als desitjats. "Fa estona que li dic coses boniques i encara està enfadada", es lamentava una criatura després de barallar-se amb una altra. I és que les paraules boniques o conciliadores no poden entrar al cor fins que estem en disposició de rebre-les i els obrim la porta. Parlant la gent s'entén, a vegades, quan tenim els cors oberts.
