PALOMA ARENÓS

Parets i murs que parlen clar

El grafiti es consolida com una eina de creativitat i expressió de nens i joves. I sorgeixen alguns espais on se li pot donar sortida

Parets i murs Que parlen clar / FOTO: CRISTINA CALDERER Zoom

Són parets que parlen clar. Partint del grafiti com a moviment artístic amb quatre dècades de vida arreu del món, en els últims anys aquesta tècnica s’està consolidant com una eina de creativitat i expressió de joves i nens. Un exemple evident és que, cada cop més, a casa nostra s’organitzen diferents trobades i concursos de grafiti, impulsats pels ajuntaments -com el de Vila-real (Castelló), el del districte de Sant Andreu de Barcelona o el de Torrent (València)-, en què el jovent pot dir-hi la seva amb els esprais.

Però aquest moviment, que va néixer de manera underground al metro de Nova York a la dècada dels 80 del segle passat, encara és molt lliure. Amb artistes independents i transgressors que, en alguns casos, fan escola. Impaktes Visuals de Sabadell, amb una dècada de vida, és una de les poques botigues catalanes especialitzades en l’art del grafiti en tota la seva globalitat. Hi venen material, però alhora és una galeria que dóna suport i projecció als artistes, posa en contacte clients amb grafiters i, a més, s’hi imparteixen tallers de formació sobre aquesta tècnica. Ramon Puig, conegut artísticament com a Werens, n’és el responsable. “Aquí vénen pares amb nens petits que els fa il·lusió provar el grafiti perquè en veuen pel carrer, i també joves que ja en saben i que busquen tècniques de perfeccionament”, explica.

Reafirmar-se

L’antropòloga i doctora en filosofia Mònica Lacarrieu recorda que el grafiti és “una marca territorial que procura comunicar aspectes vinculats a una certa realitat social”. També subratlla que “l’exhibició pública d’aquesta estètica és una forma de segregació en la qual el grafiter intenta ser distingit per la seva pràctica i missatge”. Per la seva banda, el Werens reconeix que en els últims anys “hi ha més interès del jovent per aquest art i està una mica més acceptat socialment”. I lamenta: “Però, malauradament, encara m’he de justificar pel fet de portar un esprai a la mà, patim molta pressió política i policial”.

Materials a mida

L’interès per l’art pot néixer en la canalla des que són ben petits, però el grafiti és una tècnica que no poden utilitzar habitualment fins que són una mica més grans. El Werens adverteix que “fins als 11 o 12 anys els nens no tenen prou força per manipular l’esprai”. I explica: “Per sort, la marca Montana ha tret esprais pensats per a nens; de mida més petita, més manipulables, amb molt baixa pressió i pintura a l’aigua. Per tant, se n’elimina la toxicitat i no cal fer-los servir amb màscara”.

Sap de què parla. El Werens, amb 47 anys, als 14 va començar a interessar-se pels grafitis. És dissenyador gràfic, però es va anar formant de manera autodidacta com a grafiter i consolidant un propi estil, perquè reconeix que no tenia “referències de ningú”. Va viure una temporada a Londres -en una època de plena efervescència artística a la capital britànica- i amb els anys ha treballat per a artistes de renom internacional com el cantant francès Manu Chao, i en esdeveniments com el Festival Internacional de Benicàssim, i té obra en tots els continents tret d’Oceania. Per a Puig, “pintar grafitis és la millor manera d’acostar l’art a tothom, de col·laborar fent del món un lloc més agradable, intentant contrarestar l’absurd pensament dels que prefereixen les ciutats grises, buides i sense vida”.

Als tallers que imparteix al jovent a Impaktes Visuals insisteix a fer-los diferenciar entre el que és art i el que és vandalisme. I és que, com insisteix l’artista, els grafiters són un col·lectiu sovint mal vist, especialment per culpa dels que es dediquen a embrutar parets sense una finalitat artística. Així, quan s’adreça als més petits les instruccions són clares: “No s’ha de tenir por de l’esprai, ni d’embrutar, ni d’una mida grossa com és una paret, però val molt la pena tenir clar què es vol fer i haver fet esbossos abans amb paper, perquè el canvi de superfície i dimensió impressiona”, reconeix.

I què aporta el grafiti als nens? “Desenvolupar-se com els artistes potencials que poden ser. Estan molt més capacitats per absorbir el grafiti que hi ha al carrer, són més observadors que els adults i volen participar del que veuen”. Puig apunta: “Quan et veuen pitjar l’esprai, vius amb ells un moment màgic. Ara, els has de fer entendre que el primer no sortirà tan bé com un s’ha imaginat perquè, com passa en tot, és qüestió de pràctica”.