Criatures 01/03/2014

Pares manetes

i
Lluís Gavaldà
2 min

Abans de tenir nens el Carnaval era per a mi una època idíl·lica, anticipada de manera obsessiva tot just acabades les festes de Nadal. Era sinònim de festes desmarxades i túniques romanes. Tot es basava a aprofitar-te amb traïdoria, i especialment amb molta nocturnitat, del fet que res és més fàcil per a un home que disfressar-se. Només cal tenir poca vergonya i alguna perruca de la mare. Per això, tota la meva colla acabaven transvestits sense complexos. No ho sé, segur que algun psiquiatre deu tenir una teoria sobre el tema.

Ara que tinc nens tot és força diferent. Ara és una època temuda, anticipada de manera obsessiva just acabades les festes de Nadal. És sinònim de nits en vetlla, raons i escapades constants a la botiga dels xinesos de la cantonada. La raó és clara: ara qui es disfressa és el nen i la seva disfressa no té res a veure amb aquella època improvisada d’arreplegar una perruca i un llençol. Ara la disfressa del nen és un curset intensiu de bricomania, una immersió submarina dins les arts manuals. I aquí és on m’arriben les pors. Perquè un servidor mai no ha estat un pare manetes. Bé, de fet jo seria el costat més fosc de la força dels traçuts, el Darth Vader de la galàxia dels manetes.

Però no estic sol. Som molts que patim en silenci la dictadura d’aquests pares que ho fan tot bé; que ens sentim humiliats cada cop que encarreguen una manualitat al nen, que en plena desesperació, pensem a llogar un monitor d’esplai i pagar-li en negre a canvi que ens faci la Sagrada Família amb un moniato i la puguem refregar pels morros dels altres pares. Ho enteneu ara, no? ¿Enteneu aquesta fòbia al Carnaval infantil? ¿A aquest sadisme de l’equip docent que et proposa de manera juganera disfressar el nen d’una manera diferent cada dia de la setmana? Dilluns amb un barret original, dimarts amb una jaqueta surrealista, dimecres amb uns mitjons desconjuntats i així fins a arribar a divendres. Jo encara no sé com he sobreviscut. Bé, sí que ho sé. He sobreviscut perquè el meu fill, com a bon fill de pare poca-traça, amb cinta adhesiva, cartolines de colors i figuretes de plastilina s’ha construït ell solet el barret i la jaqueta. N’estic tan cofoi que he decidit ajudar-lo i encarregar-me del dimecres. Perquè per a una altra cosa potser no, però per desparellar mitjons sóc el pare més manetes del món.

stats