Anar a la platja, a part de servir per remullar els dies de calor, sempre m’ha semblat un dels exercicis més fascinats d’antropologia que es poden experimentar. És com si la gent, quan es queda en banyador sense filtres ni disfresses, es mostri tal com és de debò. Digueu-me rar, però a mi aquest aparador de cicatrius, pelussera, cel·lulitis i panxes cerveseres em reconcilia amb la humanitat. Em recorda que en el fons tampoc som tan diferents els uns dels altres i que del que es tracta és d’assumir el físic que la mare naturalesa ens ha obsequiat, tant si ho ha fet amb generositat com amb certa garreperia.

Ara bé, hi ha una activitat que explicita com cap altra això que us explico maldestrament. Se’n diu jugar a pales. Jo sento certa debilitat pels que hi juguen de debò, com si fossin a la pista central de Wimbledon. Se’ls veu d’una hora lluny. Es posen a una distància de vint-i-cinc metres l’un de l’altre i s’intercanvien garrotades com si els hi anés la vida en aquest afer. Gemeguen i s’emprenyen i fan escorços impossibles per tornar la piloteta convençuts que tothom està pendent d’ells. De fet, si us hi fixeu, quan acaben un punt fan certa cara de perplexitat pel fet que ningú s’hagi posat dret per ovacionar-los com quan substitueixen Iniesta. Pobrets, mai sabran que en el fons són uns pesats i que l’únic aplaudiment que poden aconseguir serà gentilesa de l’home calb amb cara de mala llet que tenen al davant quan li foten la pilota al cap.

De tota manera, aquest article no està dedicat a aquests jugadors de pales testosterònics i tatuats sinó a la seva antítesi. Parlo d’aquell home esquifit que està tan a gust estirat a la tovallola repartint mirades furtives sota les ulleres de sol i que, de sobte, sent la frase maleïda: “Papa, juguem a pales?” Sí, amic, que això serveixi com a homenatge a tu i a una de les demostracions més emotives de l’amor d’un pare cap a un fill. Perquè diguem-ho clar. Jugar a pales està bé, però fer-ho quan un dels dos que hi juguen no és capaç de fer dues palades seguides és una putada. Però ho fem, i tant si ho fem! Fins que mitja hora més tard, amb la ciàtica a prendre pel cul i rebentats de recollir la pilota de terra decidim que sí, que els estimem molt, però que ja n’hi ha prou. I malgrat que l’aigua està gelada i plena de merda diem allò tan nostrat de “Què, fill meu, anem a fer una remullada?”