No vull inútils
S’acaba el curs. Els últims dies els alumnes només han vingut per preguntar dubtes i recollir les notes. Abans de desconnectar una mica i agafar noves energies per al curs vinent, voldria fer una breu reflexió. Per sort o per desgràcia estic acostumat a treballar en centres en què cada classe s’ha de batallar de valent, en què acabes esgotat cada dia i en què la recompensa a la teva feina a vegades no l’acabes de veure. Entenc que el meu ofici és això, tot i que depèn sempre de la tipologia de l’institut i el seu entorn social. La pregunta que em faig és: ¿fins a quin punt val la pena deixar-m’hi la pell per ensenyar la matèria que em pertoca?
No ho sé, però estic acostumat a avaluar el fracàs escolar. I afegiria que familiar i afectiu. Molts dels meus alumnes tindran seriosos problemes per guanyar-se la vida i ser relativament feliços. Jo els desitjo sempre el millor, procuro deixar de banda les fílies i fòbies inevitables. Sé que això em fa més fort i més just. A la pràctica només sóc un dels molts professors que passaran per les seves vides, com a molt hauré tingut la proximitat de ser-ne el tutor, però després cadascú farà el seu camí. En el millor dels casos recordaran el meu nom. Jo, de la majoria, no.
L’altre dia, analitzant atentament la gent mentre caminava pel carrer, vaig tenir clar que els que entràvem a les aules havíem d’aconseguir que els nostres alumnes no fossin uns inútils. No ho exclamo pas com un insult. Només vull dir que els hem d’obrir com sigui la gana del coneixement. Tampoc insinuo que tot el que impartim hagi de tenir una funció concreta i determinada, sinó que la nostra última missió és fer-los homes i dones útils. I competents per al que vulguin fer. Si pot ser, oficis que aportin benestar i prosperitat al col·lectiu.
La nostra funció és que no ens marxin només com a consumidors passius que reclamen els seus drets. Em temo que l’entorn no sempre és propici, i que també hi ha irresponsables que prefereixen fabricar adolescents sense criteri ni esperit, que no vulguin aprendre i que no es facin preguntes i no vulguin millorar la societat. Futurs adults a qui els farà mandra votar, incapaços de canviar les coses que no els aniran bé, i que al final es convertiran en una càrrega per a tots. Per part meva seguiré esforçant-me perquè això no sigui així. És la meva manera de sentir-me útil.
