No cal recórrer a estudis ni a enquestes. Només fent un cop d'ull a una publicació juvenil podem adonar-nos que els xavals d'avui dia segueixen preocupant-se per les mateixes coses que els nois de fa dues o tres generacions: pel seu aspecte físic i per la seva acceptació en la societat. Articles sobre com aprimar-se o com lligar, trucs per semblar més alt o dissimular malucs i cul, consells per tenir notorietat a l'institut i, fins i tot, testos que mesuren la timidesa o l'atractiu sexual del que els fa ho certifiquen. Del que no parlen aquests documents és dels problemes d'autoestima que es desprenen d'aquestes temàtiques: noies que se senten acomplexades per la seva voluptuositat o per la seva falta de corbes; xavals imberbes que anhelen borrissol facial; adolescents que pateixen per la seva baixa alçada o per tot el contrari, per la seva alçada excessiva, o joves que se senten ximples, tímids o, fins i tot, exclosos de la societat. Uns complexos que, en la major part dels casos, comencen a aparèixer entre els 10 i els 13 anys, quan els joves preadolescents comencen a registrar els primers canvis físics i hormonals, que se succeiran fins als 21 anys i que, segons el professor de la Universitat de València i expert en psicologia social José Vicente Esteve, incideixen directament en la valoració que fan els xavals d'ells mateixos.
"Els adolescents són un grup de risc que està insatisfet amb el seu propi cos, amb les seves dimensions corporals i amb la seva aparença física; en definitiva, amb la seva imatge corporal. Aquesta insatisfacció contribueix decisivament en el seu autoconcepte, el seu benestar psicològic, l'afirmació de la pròpia identitat i la pròpia salut mental", explica l'autor d' Estils parentals, clima familiar i autoestima física en adolescents .
Una manera de pensar que comparteix Sara Vilana, treballadora social de l'Associació Valenciana de Familiars i Malalts amb Trastorns Alimentaris (Avalcab) i, com a tal, coneixedora d'una de les conseqüències més evidents, i dures també, de la insatisfacció física i psicològica que senten alguns joves: l'anorèxia i la bulímia. Per ella, igual que per Esteve, en la preadolescència es registren les primeres transformacions cap al cos adult -aparició de borrissol facial i corporal, canvis en la veu, augment de malucs i de reserves de greix- i, per tant, els primers complexos i inseguretats de púbers i adolescents.
La família
Però si les transformacions de què parlen Esteve i Vilana són comunes a tots els joves, ¿per què uns aprenen a conviure-hi i d'altres les converteixen en la seva obsessió? Per explicar-nos el perquè d'aquesta situació, la representant d'Avalcab recorre als factors que causen la bulímia i l'anorèxia: un 30%, genètica; un altre 30%, societat, i un altre 30%, família. I per ella, sense dubte, l'educació emocional que reben els joves en el si familiar és un dels més decisius. "La millor manera de potenciar l'autoestima en els teus fills és tenint-ne. És molt difícil que un pare o una mare que tinguin una autoestima baixa siguin capaços d'ensenyar al seu fill a tenir una autoestima alta", comenta Vilana, que, en aquesta argumentació, no s'oblida dels progenitors que, sense acceptar els canvis propis de la seva edat, com poden ser l'aparició de cabells blancs i d'arrugues o l'augment de pes, pretenen que els seus fills assumeixin transformacions igual d'importants en l'adolescència.
José Vicente Esteve, com Vilana, fuig del terme culpa a l'hora de referir-se a la responsabilitat dels pares com a transmissors de valors, però, igual que ella, atorga als pares un paper important en aquest sentit. "En el si familiar aprenem a controlar els nostres impulsos i a desenvolupar la nostra capacitat d'autoregulació. També adquirim rols i els executem i conreem fonts de significat: què ha de ser valorat, què és important, per què i per a què s'ha de viure o per què s'ha de morir", argumenta aquest professor universitari, que recorda que els problemes d'autoestima són més comuns entre les noies que entre els nois i ho explica amb els diferents processos de socialització que viu cadascun. "Els estereotips de gènere estan contínuament actualitzant-se en la societat i aplicant pressió sobre unes noies que desitgen presentar una imatge d'acord amb uns estàndards socials sobre la bellesa femenina excessivament exigents", comenta Esteve.
Qui va més enllà en la seva argumentació és Ángeles Morán, psicòloga del gabinet Psicología Integral, de València. Aquesta professional parla de la necessitat que els pares busquin el consell de psicòlegs i psicoterapeutes en la seva tasca com a educadors i de la importància que l'educació emocional tingui un paper rellevant tant a casa com a l'escola. "S'ha donat massa importància a l'educació sexual i molt poca a l'educació emocional i conductual, perquè vivim en una societat que va passar d'una repressió sexual a una sexualització. És a dir, evolucionem de manera pendular i ara hem de trobar el punt mitjà", indica aquesta experta, que també alerta de l'excés d'autoestima que presenten alguns adolescents i que els converteixen en "maltractadors de pares i companys".
La clau, la prevenció
Encara que els professionals tenen diferents visions sobre l'origen de la baixa autoestima, tots coincideixen en una cosa: es pot prevenir, i en la tasca de prevenció la comunicació entre pares i fills és vital. Així ho indica Sara Vilana, que, a més d'apostar pel diàleg paternofilial, suggereix que els pares sobreprotectors i els que bolquen les seves expectatives en els seus fills abandonin aquesta actitud per formar joves segurs d'ells mateixos i sense frustracions.
I així ho aconsella José Vicente Esteve, que, a més, fa altres recomanacions a progenitors i educadors en general, com explicar als fills l'origen hereditari de molts dels seus trets físics, apostar per una alimentació sana i equilibrada, buscar activitats que potenciïn el seu desenvolupament físic personal i no la competitivitat i la comparació o potenciar el pensament crític en l'adolescent.
El psicòleg, coach educacional i president de la Fundación Aleteia, Juan Fernando Bou, per la seva banda, indica tres directrius que busquen que la transició cap a la maduresa sigui tan harmònica i positiva com sigui possible: evitar posar etiquetes als fills, que l'única cosa que fan és condicionar-los en les seves decisions i augmentar la seva frustració; prendre els errors dels joves com a equivocacions i no com a fracassos que els faran creure que no valen com a persones, i, com proposa el creador de la psicologia positiva, Martin Seligman, buscar la felicitat -en aquest cas dels nens- i fer-ho pensant en els desitjos dels menors i en els tres factors claus: esport, dieta i descans.
En aquest sentit, Bou alerta: "Molts pares no tenen en compte que per estar bé és necessària una alimentació sana, una mica d'exercici físic i dormir vuit hores com a mínim".
