"No hi ha fórmules"

Marxar de l'Argentina va ser dur, però allà hi havia molta violència, molta por. Vam arribar a Europa sense res. Va ser dur arribar amb tres fills, sense saber què menjaríem. Un cop vaig començar a trobar feina, les coses van millorar. Allà jo tocava tango però aquí no n'hi havia, així que em vaig convertir en músic de jazz.

Com ho van viure els fills?

Els nens tenen una capacitat sorprenent de connectar i de xuclar el que els envolta. Recordo que érem a Suïssa -on vam provar de viure-, en una plaça de Ginebra, i els fills jugaven amb nens suïssos. Sense entendre's, però hi jugaven.

Vas ser pare molt jove.

Només tenia vint anyets quan vaig tenir la primera. Vaig fer moltes cagades, algunes encara les pago ara. Vaig anar aprenent-ne a bastonades. Suposo que devia aprendre alguna cosa, tot i que no hi ha dos fills iguals. Per tant, no hi ha respostes segures, ni fórmules, ni val la pena buscar-les.

Cap consell, doncs?

Sigues tu mateix. Els teus fills et miren i t'imiten. Sempre van més enllà de les paraules. Has de ser tu mateix. En això no hi ha engany possible.

Què costa de ser pare?

Sovint resulta difícil entendre com és un fill, entendre qui és, què vol, perquè ell mateix tampoc no ho sap. I tu no saps què fer per tal que, mentre ell decideix on vol anar, no perdi el camí.

Què vol dir "perdre el camí"?

Mira, el moment més perillós d'un fill és l'adolescència, que és quan s'acaba de definir. En aquest moment has d'estar al seu costat, sense que noti gaire la teva presència. Que faci el seu procés, però tu has de ser a prop, sense atabalar, sense donar consells, perquè qualsevol consell que un pare dóna a un adolescent és inútil. Abans seguirà el d'un amic.

Explica'm alguna decisió teva que va acabar sent profitosa.

Amb els dos nois va passar que cap d'ells no sabia si volia ser astronauta o bomber, i això els va fer perdre un curs escolar. I amb tots dos vaig fer el mateix. A un el vaig enviar a la fusteria d'un amic, a fer d'aprenent. A l'altre el vaig enviar a fer de manobre. I els va anar molt bé a tots dos. Es van fer homes i també van descobrir que estudiar és una cosa fantàstica.

Avui no és fàcil trobar feina.

El món canvia molt ràpidament. Ningú no sap com serà d'aquí uns anys i cal que els nens estiguin preparats. És important ensenyar-los a desenvolupar la capacitat d'improvisació, que puguin adaptar-se a situacions diverses i aprenguin a fer servir la imaginació.

Tots hi estaríem d'acord, en això.

Alguns cops, fa temps, vaig treballar en circs i vaig veure com hi creixen els nens. Allà quan un petit s'enfila a una cadira no el renyen mai, ni li diuen que no ho faci perquè pot caure. Al contrari, si s'hi enfila i cau, li demanen que hi torni i que aprengui a no caure, o a caure sense fer-se mal. Això és molt diferent del que solen fer avui la majoria de pares.

Cert, i la seguretat fa nens covards.

T'explicaré una escena de l'Alba, que és clown i acròbata -ara treballa al Circ Price, a Madrid-. Érem a Holanda i havíem anat a una piscina que tenia un trampolí altíssim, un d'aquests on fan salts olímpics. Jo buscava la meva filla i el seu germà em va assenyalar el trampolí: era allà dalt, a punt de saltar. Vaig cridar que no es mogués però ella es va llançar a l'aigua. Tenia quatre anys.

Uf.

Des de petita ha estat la seva manera de ser. No la podies aturar. Jo la veia enfilada per tot arreu i sempre la veia segura d'ella mateixa. I si et sents segur no caus.