30/03/2013

"No som anti-res"

3 min
"No som anti-res"

Tot i que jo no sóc una estrella de rock, m'identifico molt amb els conflictes que explica Lluís Gavaldà. Sóc un fan de la seva columna.

Doncs avui compartiu pàgina. Escolta, pública o concertada?

En aquest país l'escola concertada està molt bé i la meva dona i jo ho teníem clar. Hi ha uns valors que vam viure quan érem petits i volíem que també els tinguessin els nostres fills. A més, per dir-ho suaument, els sindicats s'han carregat l'escola pública.

Quina és la diferència entre com et van educar i com eduques?

Vistes des de fora, les famílies d'ara no són tan diferents. Hi ha un pare, una mare i uns fills. Ara, el seu funcionament, l'organització, sí que ha evolucionat força. Abans hi havia més normes i estaven més ben establertes. Tot era més clar i més estable. Per exemple, en el nostre cas sempre anàvem a estiuejar al mateix lloc.

I nosaltres també.

Ara no, anem canviant. No sé si això és millor o pitjor, però és evident que a casa avui funcionem sense tantes normes. També procurem que no sigui un campi qui pugui, esclar. Potser avui hi ha més diàleg, més negociació.

A casa els nens són més lliures, però han perdut el carrer. Costa veure'n sols per la ciutat.

Cert. Nosaltres anem a la plaça Lesseps amb la pilota, a jugar com podem, tot i que no és un lloc gaire adient. Però busquem una persiana que ens faci de porteria i, au, ens posem a xutar. Ara, tampoc veig res dolent a jugar a la Wii, sempre que se sàpiga administrar. Tot i que ja no m'agrada jugar amb el gran al Fifa13 perquè sempre perdo.

I amb el petit, què feu?

Ara l'estic ajudant a aprendre a anar en bicicleta. M'hi estic deixant els ronyons. Abans hi havia pares progres que deien que la tele era dolenta. Però jo l'he mirat tota la vida i tampoc tinc la sensació d'haver quedat gaire afectat. Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients. Tot és segons com t'ho administres, i davant d'un fill el que has de fer és usar les coses amb una certa racionalitat, sense prohibicions, si no és que es tracta d'una cosa realment nociva. Nosaltres no som anti-res.

És un bon lema.

Encara que la família sigui estable, avui vivim en un entorn molt inestable i tots, adults i petits, ens hi hem d'adaptar. I això és bo. Abans estudiaves una cosa i treballaves d'allò. Ara a Barcelona hi ha cinc facultats de periodisme i és impossible que tothom trobi feina. Ara el que m'ha de preocupar és que els meus fills visquin en un àmbit afectiu on se sentin còmodes, que assimilin tot el que tenen al seu voltant.

Els 70 i els 80 tampoc no van ser fàcils.

És que viure amb incertesa tampoc no és dolent. Vés a saber què faran. Ja ho veurem. Seran el que vulguin ser. Tal com va el món, està bé que estudiïn. Però si aconsegueixen tenir un ofici ja serà molt, com el meu avi, que era sastre. Just on m'heu fet la fotografia era la seva sastreria, a la plaça de la Vila de Gràcia.

Ara és una botiga de texans.

Sí, però ja no és de la meva família. Jo visc en una improvisació perpètua en la meva vida laboral, visc en la incertesa i ja m'hi he acostumat. Però abans les coses no eren així. La meva mare va ser professora de la mateixa escola durant tota la vida. Això avui, per a la nostra generació, és totalment impensable.

I els fills ho assimilen.

Si jo no tinc gens resolt el meu futur, intentar pensar en el futur dels meus fills com una cosa que pugui resoldre és absurd. Si jo no el tinc resolt, tampoc no el tindran resolt ells, que depenen de mi. No sé què faré d'aquí uns anys. Avui les certeses són molt fràgils.

stats