Si els pares perfectes existissin, suposo que tindrien la resposta exacta a totes les preguntes dels fills. Però els pares perfectes no existeixen. Els que sí que existeixen són els pares que s'angoixen quan no tenen la resposta adequada a determinades preguntes. A mi el que m'angoixaria és haver de respondre amb precisió a totes les preguntes dels meus fills. Si no m'amoïna és perquè no els he amagat mai que hi ha coses que no les sé. Algunes d'aquestes coses m'agradaria saber-les, d'altres reconec que les sabia però no les recordo bé i d'altres ni m'interessen ni em preocupa no saber-les.
La meva honestedat en aquesta qüestió no l'han interpretada mai com un elogi de la ignorància, perquè també els faig notar, quan toca, les coses que sé, les que sé molt bé i les que tinc interès a saber. No tenir problemes a admetre les meves llacunes m'allibera de la pressió d'haver de tenir sempre a mà la resposta adequada i, alhora, em confereix autoritat. Els meus fills em prenen seriosament quan per alguna cosa posaria la mà al foc.
La bona resposta
Si els pares perfectes existissin, suposo que les seves respostes, a més a més de ser sempre les adequades, serien instantànies. No se les haurien de pensar gaire, la qual cosa significa que, si existissin, veig difícil que jo pogués formar part del seu club. Als que em coneixen els costa de creure, però de vegades sóc lenta de reflexos. El meu disc dur personal té molta informació i ben organitzada, però la memòria RAM em funciona a ritme pausat i davant d'algunes situacions que em generen dubtes importants o impactes emocionals intensos puc trigar un temps a trobar la resposta adequada.
Quan les circumstàncies m'obliguen a respondre de manera immediata, a posteriori gairebé sempre se m'acut una resposta millor. D'aquí ve que, com a mare, faci ús, sovint, del dret a prendre'm un temps abans de respondre a determinades qüestions. I penso que si ho féssim tots, en tots els àmbits de la nostra vida, reduiríem considerablement el nombre de bajanades per minut que es poden arribar a dir quan parlem perquè el nostre silenci no delati les coses que no tenim tan clares com voldríem o com s'espera de nosaltres.
