"Un altre cop a Londres?" Com més em fan aquesta pregunta més mandra em fa haver de contestar-la. Tenen raó, hi anem molt, però és que ens agrada ser-hi, ens agrada ser a un lloc on ja no et cal fer el turista, on pots dedicar-te a admirar el paisatge humà, sempre molt més fascinant que l'altre, on pots fer coses que et fan sentir que hi podries viure per sempre: petar la xerrada amb la dona que porta la parada de fruita al mercat, demanar la targeta de descompte al súper del barri, empaitar esquirols pel parc amb una galeta de xocolata a la mà. N'hi ha que ho entenen i altres que no. A aquests darrers els dic sempre que en el fons marxem cada Cap d'Any per estalviar-nos la marranada dels raïms que, per molt divertida que sembli, sempre acaba sent una manera força estúpida de començar l'any amb la boca massa plena per fer un petó com cal a la dona que t'estimes.

Una de les coses que no explico gaire, tampoc, és que a Londres ens fotem un fart d'anar als museus. De fotografia, de mobiliari, de joguines, de retrats, de ciència, d'art contemporani i també d'art antic. No, no m'agrada explicar-ho, no vull semblar un cultureta d'aquells que fan tanta ràbia, dels que es mira per damunt l'espatlla els que es distreuen amb el futbol o els concursos de talents televisius. Ben al contrari, nosaltres anem als museus amb el nen des de ben petit i ho fem perquè ell s'ho passa de conya. No, no és cap acudit, el nostre infantó s'ha acostumat tant a anar de museus que encara no sap que són avorrits. Ves que no sigui perquè passejant pels museus ha vist mòmies egípcies, llaunes de sopa gegants, tiranosaures rex que es mouen i fan por o un quadre en blanc on l'artista de debò, o sigui el nen, va poder dibuixar un robot preciós que va quedar exposat dues hores envoltat de pintors reconeguts.

No ho penso explicar gaire, però poques vegades he vist el meu nen flipant tant com en una divertidíssima i delirant retrospectiva de Damien Hirst plena de mosques i taurons embalsamats en què unes papallones vives sobrevolaven la sala i aterraven al seu caparró. O en una exposició de Picasso en què, segons les seves pròpies paraules, va descobrir que no es tracta de pintar bé sinó de pintar diferent. Però millor que es pensin que els museus són avorrits. Així no haurem de fer tanta cua.