LA PITJOR MARE DEL MÓN

Mestres, professors

9 de juliol. Molts mestres i professors ja fan vacances. Altres, uns pocs, encara no. I sobre ells recau tota la ira envejosa de les persones que no en tenen i es rabegen en el somni d’unes vacances de dos mesos. Però... ah! Quants d’aquells que pertanyen a la germandat dels verds d’enveja serien capaços de resistir cinc minuts en una aula amb nens de P3 movent-se a velocitats supersòniques mentre es resisteixen a ser disfressats de ratetes? Per exemple. I és un exemple cert. Fa anys la meva germana Cati em va enredar perquè l’ajudés a vestir els nens de la seva classe que representaven El flautista d’Hamelín, en un final de curs. Va ser obrir la porta i caure del cavall: mai dels mais em moriria d’enveja per aquells dos mesos de vacances ben merescudes. Mai dels mais renunciaria a dur els futurs menors d’edat a càrrec a l’escola, perquè ja veia que aquella tasca, jo sola, a casa, no la faria mai amb l’esperit zen adequat.

Així que no em dol que els mestres i professors ara descansin i es refacin. Molts d’ells s’ho han guanyat a pols. I els que no s’ho han guanyat poden usar aquests dies de repòs per fer Primitives i canviar de feina. Sí, perquè d’aquests també n’hi ha. Els docents no s’escapen de la presència de mediocres i inútils que assota totes les professions. La meva, la d’escriptora i guionista, tampoc se n’escapa. ¿O no heu pas detectat que certes novel·les fan una insigne pudoreta de no ser escrites pel suposat autor? Doncs això. I a l’ensenyament també hi ha gent a qui no li agrada la feina, que ja no aguanta els alumnes o no els ha aguantat mai. I són un problema per als alumnes i per als bons companys, així que desitjo una pluja de premis de loteria per a tots ells perquè puguin deixar pas a qui té ganes de fer bé la feina.

Respecte

Però ara no vull recordar-los, només vull imaginar-me els bons mestres i professors prenent daiquiris sota una ombrel·la a Honolulu, refent-se de la feina titànica i esforçada. Gent, per exemple, capaç d’impartir classes amb trenta-cinc alumnes Adolescentis comunis de catorze anys amb l’hormona revoltada, i d’aconseguir transmetre’ls entusiasme i coneixement. I quan penso en tots els que he tingut la fortuna de topar-me al llarg d’aquests anys, m’adono que la paraula que els uneix és respecte. Respecte per aquell MEC petit i remugaire, per aquella altra que organitzava baralles de gates amb les companyes de classe, pel que assistia a classe disfressat amb gorres ridícules, per les progenitores nefastes i torracollons i els progenitors patidors. A tots ens han respectat i han sabut veure què dúiem dins: ganes d’aprendre i de fer-nos grans, i que els MEC aprenguessin i es fessin grans. A tots vosaltres, mestres i professors estimats que ens heu respectat, bones vacances i gaudiu del daiquiri.