Vaig a una escola a parlar-los de la meva última novel·la per a joves, Zona prohibida. L'aventura comença en una escola automàtica on els professors són hologrames, i això ens porta a parlar de la realitat virtual, dels ordinadors, les màquines i els jocs més o menys violents. De seguida surt el tema, sobretot entre els nois, de les prohibicions paternes i maternes de jugar amb màquines, i dels pactes a què arriba cada noi per poder passar una estona matant soldats, i deixem de parlar de literatura per parlar de la vida, que per a mi és gairebé el mateix. Quan vaig a una escola, procuro explicar coses interessants, però també procuro que me n'expliquin.
Parlant amb els meus lectors de tretze i catorze anys, veig que és força freqüent la fórmula del pacte amb els pares: si llegeixen una hora la novel·la que han de resumir per a la setmana que ve, podran jugar una hora a matar soldats. També són freqüents els horaris fixos, com ara dues hores només els diumenges a la tarda, i prou. Però de seguida m'expliquen que tot això depèn de la capacitat negociadora de cadascú, que vol dir la capacitat per entabanar els pares, o de donar-los la llauna fins que afluixin.
Negociació a dues bandes
I els que teniu els pares separats, els pregunto, aleshores què passa? "Cap problema -em diu algú-, la meva mare està tan penjada del Facebook com jo de la Play, de manera que mentre la tinc xatejant amb la penya, jo puc jugar tant com vulgui". Un altre, en canvi, es queixa que el seu pare el castiga sense Play cada dos per tres, i que la seva mare es nega a tenir la màquina infernal a casa seva.
Em fa l'efecte que els separats, a l'hora de reprimir el jugador compulsiu, ho tenim una mica més complicat. Quan fa cinc dies que no veus els teus fills, del que menys ganes tens és de començar a discutir si ja ha jugat una hora o dues, o si primer són els deures i després matar soldats o a l'inrevés. A més, estàs sol per aguantar el malhumor del nen i els cops de porta perquè no el deixes jugar. Però jo li dic que sí, que va, que juguem, i li faig uns cascos amb dues mitges mandarines unides amb cinta adhesiva, i planto el dibuixot d'un soldat a la pantalla de la tele, i li dic que ja pot jugar tant com vulgui. I riu, i escric l'article, i li llegeixo, i s'enriu de mi, i s'oblida de la Play ni que sigui una estona.
