Matins sense crits ni estrès

La Marga és una nena de 3 anys que cada matí quan es llevava ja feia tard. Un dia, quan la seva mare va entrar a l’habitació per comprovar si ja estava desperta, la petita li va preguntar: “Mare, ¿avui és un dia d’aquells d’«Au vinga!, que fem tard» o dels altres?” Aquesta és una anècdota que recull la psicòloga Carme Thió, experta en educació infantil, en el seu llibre M’agrada la família que m’ha tocat (Eumo Editorial), en què assegura que “avui dia la majoria de pares viuen amb la sensació de no tenir temps”.

Molts han de treballar més hores que un rellotge i formar-se contínuament per no perdre pistonada en el món laboral, fer funcionar el dia a dia de la família i de la casa, no deixar de banda l’escola dels fills ni les extraescolars... I sobretot procurar no descuidar les relacions socials: les familiars i les amistats. Una voràgine que deixa poc marge per dedicar-se a l’educació dels fills i encara menys per respectar els seus ritmes, que no tenen gaire a veure amb aquesta espiral d’estrès que vivim. ¿Quantes famílies no tenen almenys una Marga a casa a qui pràcticament abans de sortir del llit ja se li està demanant o fins i tot exigint que s’espavili? Que es llevi, es vesteixi, esmorzi i es renti en un temps rècord!

I és que la sensació de no tenir temps es fa més evident als matins perquè s’hi afegeix la pressió que suposa arribar tard a l’escola, potser trobar les portes de l’aula tancades o que el nen vagi acumulant retard rere retard i acabi destacant entre el seu grup perquè sempre arriba l’últim. “Els matins acaben sent un problema generalitzat a les famílies que no s’organitzen”, afirma Maria Jesús Comellas, mestra i doctora en psicologia, que tot just acaba de publicar el llibre Àvies i avis que malcrien... i eduquen, del qual parlem en aquest mateix suplement. “Dir-li a un nen que fas tard no té sentit. No se’n poden adonar perquè no tenen la maduresa per ser conscients del pas del temps”, explica Comellas. Per tant, és responsabilitat dels pares organitzar-se per no fer tard.

Previsió

“El matí implica nervis i pressió -afegeix l’educador social Daniel Hernández-. Tot el que es pugui avançar s’ha de fer. El problema és que moltes vegades no som previsors”.

Així doncs, una òptima gestió dels matins, sense estrès ni crits, hauria de començar el vespre anterior. Per als més petits, per exemple, Comellas recomana fer un pòster amb els dies de la setmana que inclogui les activitats que han de fer durant el dia amb dibuixos que ells mateixos poden pintar. D’aquesta manera el dia abans podran preparar-se les coses que necessiten per a l’endemà. I és que com a assessora de famílies i escoles, creu fermament que cal fer participar els nens a les feines domèstiques. “Els tenim al marge de la vida quotidiana amb la idea que nosaltres, els pares, ho fem més bé i més de pressa però només és així perquè fa més temps que ho fem. Hem de donar temps als nens perquè n’aprenguin”. Comellas és contundent: “Ens sembla que som més eficaços si ho organitzem tot i ho resolem tot, però és una eficàcia falsa”. I afegeix: “Després els demanem que sàpiguen anglès i matemàtiques, que siguin excel·lents en els estudis, i per contra són uns trastos com a persones que no se saben valdre. La criatura que té més maduresa és menys fràgil en el món d’avui que el que ha estat més sobreprotegit”.

Segons Comellas siguem els que siguem a casa hem de repartir les feines i els nens han d’assumir responsabilitats. A partir d’uns 3 anys ja poden començar a ajudar a parar taula, a posar els tovallons o les culleretes de les postres. I el període d’aprenentatge es pot allargar ben bé fins als 5 anys. A partir dels 7 ja poden fer tasques més complicades, com ara anar a comprar el pa o posar rentadores, encara que potser alguna vegada pugui haver-hi algun incident, com que la roba s’encongeixi o es barregin els colors de tota la bugada. “El problema és que si només ho fan de tant en tant i entremig els esbronquem perquè no ho fan l’aprenentatge no es dóna”. I afegeix: “Tenim canalla amb un grau d’immaduresa que no correspon a la societat d’avui dia. A més, ens hem adonat que en famílies d’estrats socials més baixos els nens tenen més maduresa”. En les de classe mitjana-alta, en canvi, els nanos són menys desperts.

Comellas és molt conscient que quan els fills poden participar “se senten molt més satisfets pel fet que comptis amb ells”. Ara bé, cap als 12 anys aquesta satisfacció desapareix, ja que descobreixen que participar a les tasques domèstiques no és tan divertit. Llavors, però, “no hem de permetre que ho deixin de fer sinó que els hem de donar la benvinguda al món dels adults, perquè a nosaltres també hi ha coses que s’han de fer i que tampoc ens diverteixen”.

Caps de setmana

L’experiència de Daniel Hernández i Raquel Sala -la seva companya en el projecte d’Educadors Familiars- els diu que no hi ha receptes màgiques que funcionin per a tothom. Ells creuen que al matí el més important és poder sortir de casa amb un somriure, sense crits, i poder arribar a l’hora a l’escola. I això passa perquè sigui l’adult el que faci l’esforç més gran tant pel que fa a la regulació emocional com en la gestió del temps i de les feines.

“Hem de tenir en compte que cadascú té el seu ritme. Hem de deixar més temps als nens que ho necessiten, però de mica en mica els hem de fer veure que han d’anar agafant un altre ritme -explica l’educadora social Raquel Sala-. Jo recomanaria a les famílies que facin servir el cap de setmana com un banc de proves”.

Per exemple, durant la setmana els pares poden decidir quina roba s’han de posar els fills i el cap de setmana donar-los més marge de decisió. “El missatge que cal donar-los és que com que nosaltres els cuidem, nosaltres sabem què és el millor per a ells. Que no tinguin la sensació que fan el que volen perquè ho trien tot. Una cosa és donar-los autonomia i l’altra cedir-los el poder de decisió”.

Tampoc no es tracta de repetir les indicacions cinquanta vegades, fet que “dóna molta sensació de desgast, i a més no funciona”. La qüestió és marcar-se objectius assequibles i sobretot ser pràctics. “En principi no som partidaris que mirin dibuixos al matí, però si tens un fill molt mogut i no hi ha manera que mengi els cereals tranquil, si mira un capítol a la tauleta i així ho aconseguim tampoc no passarà res”.

A la falta de temps per dedicar als fills, Daniel Hernández i Raquel Sala hi afegeixen un altre element: l’abandonament del conductisme com a model educatiu, basat en l’estímul-reacció. És a dir, si tenim una mala conducta i ens passem de la ratlla, ens castiguen. “Aquest tipus d’educació es caracteritza per ser molt eficaç i molt ràpida. Ara ens hem anat a l’altre extrem, però sense tenir el temps per dedicar-nos-hi ni el patró de model”.