"El Marcel també era sord"

Marta Capdevila és il·lustradora i mare del Pol, el Nani, el Marcel i la Bet, de 14, 12, 9 i 6 anys. Viuen a Barcelona. Des de fa més de 20 anys col·labora amb la seva tieta, Roser Capdevila, creadora de Les Tres Bessones, amb qui ha treballat en la sèrie de dibuixos animats

Ningú de la meva família havia sigut sord fins que vaig néixer jo. Quan era petita vaig preguntar a la mare per què ho era i em va dir que un dia, quan estava embarassada, va entrar un lladre a casa i es va espantar molt. Ella creia que això ho hauria pogut provocar, però no va ser així. Ara sabem que és una qüestió genètica.

Com recordes la teva infància?

Vaig ser una nena feliç. Mai no vaig culpar a ningú de la meva sordesa. Però a partir de l'adolescència ho vaig passar malament. Els joves surten i parlen i a mi em costava molt seguir les converses. Sempre era l'última de riure perquè algú m'ho havia de repetir. Vaig sentir ràbia quan vaig saber que el Marcel també era sord. Havia lluitat molt i vaig pensar que tot començava altre cop, que hauria de tornar a lluitar per ell.

El Marcel és el teu tercer fill.

El primer fill hi sentia bé, el segon també, i jo pensava que el tercer era un nen molt tranquil. Mai no es despertava a la nit. Un dia vam anar a un correfoc i el meu pare va venir i es va endur el Marcel lluny del foc, perquè era petit, i va observar que no s'espantava amb els petards, que no feia cap gest. No m'ho podia creure. Li vam fer proves d'audiometria a l'Hospital de Sant Pau i van descobrir que era sord profund. Però em van tranquil·litzar. Em van dir que les coses havien canviat molt des que jo era petita. Vaig quedar meravellada veient nens sords que parlaven tres idiomes. Impressionant.

I li van fer un implant coclear.

Sí, i després vaig decidir que jo també me'l faria, tot i que estava espantada. Al començament no sentia res, només sentia com pessigolles dins del cervell. A poc a poc vaig anar aprenent a quin so corresponien.

¿S'ha de tenir en compte alguna cosa especial per educar un nen sord?

No. Jo educo el Marcel igual que als seus germans. Juga i parla com qualsevol altre nen. No cal que et miri a la cara quan li parles perquè no necessita llegir-te els llavis. Però és un nen molt mogut. Jo també era una nena trapella. Sempre m'amagava. Quan era petita teníem pollets a l'escola i a mi m'agradaven molt. Un dia, a l'hora del pati, els vaig agafar perquè me'ls volia endur a casa, per cuidar-los.

I com va acabar la cosa?

Quan tothom va tornar del pati van veure que els pollets no hi eren i els van començar a buscar. I jo, calladeta. Els van buscar fins que algú va sentir-los piular i van descobrir que eren dins la meva motxilla. Em va fer molta ràbia ser sorda i no preveure que el soroll em delataria. Em van castigar una setmana sense pati.

Quina peça.

Quan era més gran, un cop m'havia d'examinar i vaig amagar unes xuletes en un plumier de ferro. Durant l'examen, cada cop que obria el plumier per consultar la xuleta se sentia el grinyol. Tothom ho sentia menys jo. I em van enxampar.

Com vas aprendre a dibuixar?

La meva tieta, la Roser Capdevila, em va ensenyar a parlar i a dibuixar al mateix temps. Em feia mirar-li la cara i vocalitzava, i quan no entenia alguna cosa me la dibuixava. Vaig anar aprenent la seva manera de dibuixar. I un dia em va dir que anés a treballar amb ella.

¿I ara tu també dibuixes amb els teus fills?

No m'agrada obligar-los a fer-ho. Que ho facin quan els surti de dins. El Marcel dibuixava molt quan era més petit, però ara sembla que se n'hagi cansat. Potser més endavant hi tornarà. Jo també vaig estar anys sense dibuixar. El Marcel és molt mogut i a vegades s'amaga. Saps què em diu?

Què?

A vegades ve i diu: "Mamà, t'estimo molt". I jo li pregunto: "Per què m'ho dius, això?" "Perquè tu i jo som iguals".