Marcel Proust
L'únic paradís és el paradís perdut" és, probablement, una sentència que tothom coneix i que la majoria sabrien atribuir a l'escriptor francès Marcel Proust. Es fàcil deduir, doncs, que una persona que creu que el paradís és l'època que ja ha quedat enrere, va tenir una infància raonablement feliç. I aquesta és una veritat a mitges.
L'autor de A la recerca del temps perdut va néixer a París, al barri d'Auteuil, fill del famós epidemiòleg Adrien Proust i de Clamence Weil, néta d'un antic ministre de Justícia francès. Pertanyia, doncs, a una família benestant i va créixer envoltat d'afecte i protecció. El Marcel estudiava en una petita escola de primària, amb el seu amic Jacques Bizet, fill del famós compositor George Bizet, i quan tenia vacances, marxava amb la seva família a Illiers, el poble del seu pare, a vint-i-cinc quilòmetres de Chartres. A Illiers, els Proust s'instal·laven a casa de la germana del seu pare, Elisabeth, i el petit Marcel vivia els moments més feliços de la seva infància en aquell entorn.
El nen tenia una salut delicada i quan tenia nou anys va patir el seu primer i ferotge atac d'asma. En aquella ocasió, sembla que els seus pares van témer seriosament -almenys per una estona- per la vida del Marcel i quan finalment el nen va superar la crisi, l'Adrien i la Clamence ja havien esdevingut uns pares excessivament protectors i obsessionats per la salut del seu primogènit. Entre les precaucions que van prendre els Proust hi havia no visitar tan sovint Illiers, sobretot en l'època primaveral, perquè l'excés de pol·len no beneficiava gens l'asma del petit Marcel. El noi enyorava moltíssim les seves estades a casa dels oncles d'Illiers i el poble va esdevenir el seu particular paradís perdut. A partir d'aquest moment, aquells anys d'infància a Illiers nodriran de records el futur adult de Proust i bona part de la seva obra literària. Illiers esdevé Combray a A la recerca del temps perdut : el paisatge, el riu, la vegetació, l'entorn familiar i càlid, la tendresa de la seva mare. Records que havien quedat amagats en aquell nen petit, malaltís i enyorat, i que viatgen fins a l'escriptor adult, potser a través de les engrunes de magdalena al fons d'una tassa de te.
Tots tenim -o hauríem de tenir- un lloc on hem viscut els millors moments de la nostra infància, un autèntic paradís perdut, i és per això que aquell famosíssim fragment de Pel camí de Swann , popularment conegut com "la magdalena de Proust", va generar una allau de visites al poble d'Illiers, fins al punt d'encetar un fenomen conegut com a turisme literari. Les autoritats d'Illiers, amb habilitat, han rebatejat el poble, que ara es diu Illiers-Combray. S'hi pot visitar la plaça i el campanar de l'església i, evidentment, els visitants poden comprar-hi magdalenes! Com hem vist sovint en aquesta secció, no totes les infàncies són paradisos perduts i ens hem de considerar afortunats si podem subscriure aquesta frase de la naturalista americana Ann Zwigger: "Si al lloc on vau passar els estius de la vostra infància hi havia un riu, sentireu la remor de l'aigua tota la vida".
