BELÉN GINART

Manies infantils. Quan l’hàbit es fa obsessió

Manies infantils  Quan l’hàbit es fa obsessió / FOTO: GETTY Zoom

“Vols fer el favor de rentar-te les mans?” La immensa majoria dels pares se sentiran reconeguts en aquesta ordre (o prec) adreçada als fills dotzenes de vegades abans de dinar, en tornar del parc o després d’una creativa tarda amb plastilina. Molt més estranya, en canvi, és la sentència oposada. “No cal que hi tornis, te les has rentades fa cinc minuts!” De vegades, el nen presenta uns escrúpols magnificats. O, potser, necessita repetir una determinada acció moltíssimes vegades al llarg del dia. En aquests casos, val la pena estar atent a la seva actitud perquè pot ser indici d’una conducta patològica.

La psicòloga Montse Busquets ho descriu: “Les manies són aquelles conductes que es repeteixen sovint i que ajuden els nens a controlar un esdeveniment extern. Com a conseqüència d’aquesta repetició, la conducta s’acaba establint com un hàbit o una rutina”. Xuclar-se el dit, tocar-se els cabells propis o els de la mare, mossegar-se les ungles, rascar-se o rosegar-se la roba són algunes de les actituds infantils que engloba aquesta accepció del terme mania.

La psicòloga Laia Oliva, del gabinet mèdic i psicològic Doctor Romeu i Associades, indica que, a més, els infants desenvolupen molt aviat les anomenades aprensions, identificades amb la por (als estranys, a caure quan fan els primers passos, a la mort pròpia o de la mare o el pare, a beure del got d’algú altre, a fer petons…). “Són actituds evolutives, apareixen quan el nen ja és conscient que pot emmalaltir i fins i tot morir. Hem de donar-hi importància en el sentit que provoquen preocupació en l’infant, hem d’intentar racionalitzar la por per ajudar-lo a superar-la. Però no ens hem de preocupar en excés perquè en la majoria dels casos acabaran desapareixent”, explica Oliva.

Senyals d’alerta

El problema és quan l’actitud persisteix, es va aguditzant i és indicativa de patiment. En aquest cas estaríem parlant d’una mania de tipus obsessiu, que és el que es coneix com a compulsions. “Una mania compulsiva és una conducta que es repeteix i que té com a finalitat calmar l’ansietat que produeix un pensament intrusiu. Per exemple, em rento moltes vegades les mans perquè així em protegeixo, em salvo, que no m’agafi cap malaltia”, indica Laia Oliva. Qui la pateix és esclau de la seva pròpia mania: “Relaxen momentàniament, però després l’ansietat augmenta”. Per això qui necessita rentar-se les mans de manera continuada no en té mai prou. Però també pot ser que l’actitud repetida sigui arbitrària i adopti les característiques d’un ritual estrany: anar i venir d’un punt determinat, tocar un objecte concret, repetir certa gesticulació… Busquets diu que “la mania es transforma en un mecanisme per posar fi a l’angoixa: la por fa disparar l’angoixa i la mania la calma”.

Les dues professionals recomanen als pares estar molt atents davant una actitud convertida en hàbit. La seva observació ajudarà a determinar si cal donar-hi més importància o bé es tracta d’una fase transitòria. “Les manies probablement desapareixeran si els pares o cuidadors actuen de manera adequada sense donar-hi massa importància -explica Montse Busquets-. Però la realitat és que els pares, amb la millor de les intencions, el que intenten és advertir que aquesta conducta no és correcta i que cal deixar-la de fer. Per aconseguir-ho utilitzen estratègies com renyar-los, castigar-los, premiar-los…” I l’efecte és el contrari: “Així el que aconsegueixen és un reforç negatiu, donen atenció al comportament de l’infant, mostren la seva preocupació, i això fa que la conducta indesitjada augmenti”, explica Busquets.

De vegades és fàcil detectar que la situació no és evolutiva perquè és evident que les obsessions/compulsions de l’infant interfereixen en el seu desenvolupament, adaptació i funcionament. En d’altres, serà necessari el diagnòstic professional. Però per reconduir la situació caldrà sempre posar-se en mans de l’especialista per evitar que s’agreugi i acabi sent incapacitant. Les dues professionals expliquen que, en el cas de les criatures, el tractament dels trastorns obsessivocompulsius implica tant l’infant com els pares. “Als pares cal dotar-los d’eines i estratègies per gestionar aquestes situacions de manera saludable. I als nens, ajudar-los a identificar i comprendre les manies, pors, angoixes, obsessions. És el primer pas per fer front a aquests hàbits trencant la cadena que els manté i dotant-los d’estratègies per controlar l’angoixa i canviar de conducta”, conclou Busquets.