Mals hàbits banals
La Nerea (tretze mesos) es xucla el dit. El Miquel (dos anys) demana braços tota l'estona. La Laura (any i mig) camina de puntetes. ¿Estan agafant un mal hàbit? ¿Com ho podem corregir?
Fa molts anys, gairebé trenta, jo també vaig ser un pare novell. Recordo els dubtes, les pors, la inseguretat. Un dia (un sol dia, pobret) que el nen va demanar el pit al cap d'una hora d'haver mamat, vam trigar cinc minuts (que ens en van semblar quinze) per decidir si podíem saltar-nos les normes. Si venia al nostre llit, ens temíem que no en sortiria mai més; si es xuclava el dit, havíem de fer alguna cosa per treure-li el costum; si tenia singlot, ens pensàvem que era necessari algun tipus de tractament per a una malaltia tan terrible (¿com li expliques ara a un bebè que ha de beure un got d'aigua en set glops?; deu ser bo donar-li un esglai?). Durant unes setmanes vam arribar a creure (sí, ara fa riure, però això no ho comprens fins que no ho vius) que els nens de dos anys recullen les joguines!
A veure, què és exactament el pitjor que pot passar? De veritat creu que se li farà la boca gran si hi fica la mà, o que li quedarà torçada si fa ganyotes? Imagini que, en efecte, el seu fill continua xuclant-se el dit als vint anys. O mossegant-se les ungles. O ficant-se el dit al nas, o trepitjant tots els bassals, o caminant de puntetes o de talons, o despertant-se a mitjanit, o posant els peus al sofà. I què? Si algú em pot garantir que aquests són els pitjors problemes que el meu fill ha de tenir, que no beurà ni es drogarà, ni entrarà en una secta, ni s'estimbarà amb la moto, però que a canvi es xuclarà el dit i no recollirà les joguines, on he de signar?
Però en molts altres casos, senzillament pot no passar res. Hi ha alguns adults que es mosseguen les ungles, és cert. Però que vulguin anar a coll, que plorin quan els vesteixen, que no sàpiguen anar al lavabo, que dormin amb xumet... Això no passa mai! A qui em pregunta "¿El meu fill aprovarà l'ESO?", no li puc contestar. No ho sé. Hi ha nens que no aproven. Però si em pregunten "¿El meu fill aprendrà a anar al lavabo? ¿Caminarà sense fer saltirons? ¿Deixarà de fer rebequeries? ¿Mastegarà sense ennuegar-se?", la resposta és un "sí!" rotund per a qualsevol nen sa.
Sembla que, amb el temps, els pares deixen de preocupar-se per petits detalls sense importància. I per alguns amb importància real. Com a metge, m'han demanat centenars de cops què s'ha de fer per aconseguir que un nen petit deixi el xumet o no es xucli el dit. Però cap pare m'ha consultat com es fa perquè un adolescent deixi de fumar.
