Una de les maneres més infal·libles de detectar el grau de consentiment del teu nen és anar un dia a la seva habitació i repassar totes les joguines que s'hi amunteguen. No parlo d'aquelles que van tenir la seva breu època d'esplendor, un parell de mesos a tot estirar, i que van acabar arraconades d'un dia per l'altre víctimes de la dictadura cruel de la novetat o, cosa que és el mateix, víctimes d'una altra joguina més llampant i més moderna. Aquestes, al cap i a la fi, van tenir un instant de plenitud, si fa o no fa com el mòbil que, de manera estúpida, jubilem sempre just quan per fi sabem com funciona. No, jo parlo de les joguines que ja neixen mortes, aquelles que tot just són desembolicades van directament al calaix de l'oblit. Acostumen a arribar els dies grossos com els Reis o l'aniversari i normalment les tria algú que, o bé no coneix gaire els gustos del nen, o bé els coneix tant que intenta de manera il·lusa canviar la seva tendència natural a triar sempre el joc més cafre i violent que pugui existir.
L'altre dia érem al cotxe i vam tenir la discussió de sempre. Era sobre la música que sonava. Que consti que no tinc res contra ABBA, però escoltar per sisena vegada consecutiva Mamma mia era superior a les meves forces i també a les de la mamma del nen, que normalment en aquests casos es posa de part seva. Va ser llavors quan em va venir al cap que per la seva habitació corria dins un calaix, mort de fàstic, un MP4 que li van regalar pel seu aniversari. Dit i fet, un cop arribats a casa vam rescatar-lo de l'oblit i em vaig disposar a omplir-lo de les cançons que ell triés. No us penseu, no va ser fàcil, que el pare del nen i la informàtica no es fan gaire, però al final, dues hores més tard, dues generacions de melòmans érem davant l'ordinador, preparats per a la selecció final. Va ser un moment que no oblidaré mai. Els meus intents matussers de colar-li els meus preferits van xocar contra la seva capacitat d'anticipació i el seu criteri. Entre altres perles em va dir que Sinatra era música per a iaios, els Beach Boys uns apalancats i que a la meva discografia hi faltava marxa. Quan vam acabar, el seu MP4 estava ple de Ramones, Clash, Led Zeppelin i una cançó dels Vapors que es diu Turning japanese que li encanta. Ah!, d'Els Pets no en va voler cap. "No et sàpiga greu, papa -em va dir amb parsimònia-, però és que ja et tinc molt sentit".
