Sóc professor des de fa 37 anys. Ara mateix treballo cada dia amb adolescents de 14 a 18 anys. Tothom estarà d’acord que a l’aula el professor o professora ha de planificar, dirigir, estimular, potenciar i organitzar el treball dels seus alumnes.
¿El paper i el llapis estan permesos a les aules? Sí, des de fa dècades, i no només estan permesos sinó que el seu ús és potser fins i tot excessiu. Això no impedeix que en un moment donat si un alumne està “utilitzant llapis i paper” per fer un dibuix quan ha de fer una redacció d’anglès el professor no l’hi deixi fer. La lectura, igualment, està permesa a l’aula, i fins i tot potenciada. Però si un alumne llegeix una novel·la quan toca fer uns problemes de matemàtiques, jo seré el primer que li faré guardar la novel·la. Per tant, amb els mòbils passa el mateix: són bons si es fan servir quan toca, quan el seu ús esdevé una eina útil per a l’activitat planificada pel professor o professora.
Treballo en un centre on a totes les aules hi ha pissarra digital i canó projector que permet que internet s’utilitzi assíduament, per part de molts professors, com a eina útil per a diferents activitats. Fa dos dies a classe parlàvem del número e, del qual la calculadora ens dóna 9 dels seus infinits decimals. Doncs l’Arnau va buscar-ho al mòbil i va trobar tres pàgines de decimals, i vam constatar que no tenien cap mena de periodicitat. Fantàstic!
Res de nou. No està passant res que no hagi passat abans: apareix un nou element, el mòbil, amb moltes possibilitats didàctiques, i els professionals de l’ensenyament hem d’aprendre a treure’n el màxim profit. Malgrat això, com a professional que treballa cada dia amb adolescents, permeteu-me que puntualitzi algunes coses.
1. El control per part del professor de l’ús que l’alumne fa del mòbil a l’hora de classe ara com ara és molt però que molt difícil. Tots -nens, adolescents i adults- podem arribar a ser dependents del mòbil, i poques persones saben reprimir la curiositat quan al seu telèfon hi arriba un missatge. Hi ha processos d’aprenentatge que requereixen una estona d’atenció i concentració ininterrompudes per part de l’alumne.
Imaginem una aula amb 30 alumnes, tots amb el mòbil a sobre la taula buscant informació, per exemple, sobre la potència d’aparells elèctrics d’ús domèstic. ¿Com pot controlar el professor que no es distreguin i molts estiguin rebent o enviant missatges, mirant fotos o jugant? Com pot controlar que no es passen les respostes entre ells i que en lloc de pensar el problema obtenen la resposta via grup de WhatsApp? De moment, almenys jo, ni tinc ni conec eines per controlar això.
2. Els adolescents (...i els adults!) estan massa temps pendents del mòbil. En alguns casos aquesta dependència resulta gairebé addictiva. Davant d’això, ens hem de preguntar si l’ús extensiu a l’aula serà positiu i educatiu o, per a alguns, serà una invitació permanent a desconnectar el cervell del que s’està treballant a classe.
3. La concentració és una de les claus per poder fer els processos cerebrals que ens permeten assimilar conceptes, aprofundir raonaments, possibilitar deduccions. Sense un grau important de concentració, molts dels aprenentatges que han de fer els nostres alumnes no són possibles. Mantenir la concentració amb el mòbil a sobre la taula és una prova massa forta que molt pocs adolescents podran superar, ara com ara.
4. Caldrà veure quines conseqüències tindrà l’ús del mòbil durant moltes hores al dia (a classe, a l’autobús, a casa, al cotxe...) pel que fa a aspectes relacionats amb la salut i el benestar: la vista després d’estar mirant el mòbil a dos pams del nas, la posició de les cervicals, l’increment del sedentarisme, l’exposició permanent a les ones del wifi... Això no ho sabrem fins d’aquí uns anys, quan es detectin les patologies que se’n puguin derivar. Cal, com a mínim, ser prudents.
5. L’adolescent sempre ha estat molt pendent “dels altres adolescents”. Li importa més què opinen o pensen d’ells els de la seva edat que no pas els adults. Els meus alumnes poden tenir tranquil·lament 20 o 25 grups de WhatsApp al seu mòbil. Quants cops al dia han d’estar pendents del telèfon per “no quedar-se fora”, per poder seguir “connectats” al seu món adolescent? Ben segur que massa. I aquest massa va en detriment d’alguna cosa: es dorm poc, es parla poc amb els de casa, s’estudia poc, no es fa exercici físic...
6. Com a professor de matemàtiques crec detectar una dificultat creixent en els meus alumnes (any rere any) en les habilitats deductives. No ho puc demostrar, perquè no n’he fet (ni crec que ningú encara l’hagi pogut fer!) un estudi seriós, però intueixo que el fet de tenir el cervell ocupat (en gran part pels missatges constants del mòbil) provoca un estrès que no permet la calma necessària per aprofundir en el pensament i permetre al cervell les interconnexions neuronals que requereixen els processos deductius i la creativitat.
7. És possible que estiguem fent algun disbarat. Ara sabem que era un disbarat fumar als despatxos, les aules o el cinema. Quan ho fèiem fa 30 anys no ho sabíem. No ho sé, però em pregunto si posar en mans d’un nen, posem per cas, de 10 anys un mòbil amb totes les prestacions és com posar un Ferrari en mans d’un nen. ¿No hi ha llibres per a les diferents edats? ¿No hi ha pel·lícules per a nens? ¿Quan i qui pensarà amb visió educativa aparells per a les diferents edats, que permetin optimitzar-ne els avantatges i minimitzar-ne els riscos per a cada edat?
8. El mòbil (com qualsevol altra tecnologia) és una eina amb molts avantatges. Però no el podem posar en mans d’un nen o adolescent i prou. D’alguna manera cal regular-ne l’ús. A l’escola, sí, però també a les cases! ¿Tothom ha d’estar pendent del mòbil a l’hora de sopar? És bo utilitzar-lo quan anem amb els nens en cotxe? Com poden controlar els pares les aplicacions que té el telèfon dels seus fills?
9. És cert que l’ús dels mòbils a les aules pot significar una revolució educativa. I no tinc cap dubte que anirem aprenent a incorporar-los a la vida escolar i poden arribar a ser una eina didàctica de primer ordre. Però no podem fer passos en fals. Podem fer algunes coses bé però cometre alhora greus errors. I ni els professors ni ningú sap, ara com ara, com s’ha de fer per maximitzar els avantatges i minimitzar els riscos de l’ús massiu del mòbil a les aules. Hem de ser valents i audaços, però tenir la suficient prudència per no tirar-nos a la piscina de manera que acabem obtenint el mínim de beneficis i el màxim d’inconvenients.
Fa uns 10 anys que l’ smartphone ha irromput a les nostres vides. Les ha regirat i està canviant la manera com vivim, ens relacionem i aprenem. Però encara ens falta molt per aprendre. I en educació no ens podem permetre fer passos en fals. Cal estar oberts i amatents, voler aprendre i actualitzar-nos, però cal anar sobre segur. I ara per ara ningú sap què és el millor. No podem girar l’esquena a les noves tecnologies. De cap de les maneres. Però tampoc podem ser-ne esclaus i anar a remolc de processos que potser no sabem on ens duran. Hem d’anar a poc a poc per anar incorporant les noves eines a mesura que adquirim la formació per garantir que l’educació hi surti guanyant.
