L’helicòpter
Homes i dones de poca fe, ¿qui havia dit que no trobaria el regal que vaig amagar per l’aniversari del nen? Estava clar que sortiria tard o d’hora. Només ha calgut fer una rentadora de roba blanca per trobar-lo allà dins, tremolant de por davant la possibilitat de ser escaldat envoltat de calçotets bruts. Pobret, quina carona de por que feia. Sort que sempre miro bé el cubell abans de fer la bugada, acostumat com estic a trobar-hi pues de guitarra, monedes de vint cèntims d’euro, alguna T-10 i pedres del pati de l’escola del nen que per a tu i per a mi són pedres però que per a ell són minerals màgics.
Bé, un cop escampada la bona nova de la troballa, el meu hereu i jo vam procedir a enlairar eufòrics l’helicòpter fins a l’estratosfera. Vint minuts més tard encara érem al mateix lloc. Havíem repassat per vuitena vegada desesperats que les quinze piles (bé, quinze potser no, però un fotimer sí) estiguessin ben posades, però res. Sort que just quan estava a punt de llançar l’aparell pel balcó, a veure si veient que queia al buit s’engegava d’una punyetera vegada, el nen va descobrir que sota l’aparell hi havia un minipiu que feia d’interruptor.
Llavors va arribar el moment esperat per tots dos. A cop de comandament, majestuós i ingràvid, l’helicòpter es va enlairar. Ens vam mirar l’un a l’altre i fèiem cara de felicitat absoluta. Després tot es va precipitar, literalment. L’aparell va xocar contra la làmpara i, desequilibrat, va planar com un brumerot gegant fins que va impactar a la cara del nen, la meva calba i finalment el terra de gres. Quin mal! Un cop recuperats de l’ensurt vam enfilar cap a la botiga, el nen amb el nas pelat i jo amb barret per amagar el trep al cap. Quan vam arribar-hi la dependenta va mirar-se l’helicòpter assassí i ens va informar que no ens el podia bescanviar: “Aquest aparell té una bona trompada, i això no entra en garantia”. Perdoni? ¿Una bona trompada no entra en els càlculs de fer volar un helicòpter? ¿I llavors com n’aprèn, la gent, a fer-lo volar? ¿L’encenen i miraculosament vola sense tocar ni una sola cadira? ¿Som els únics passerells que l’hem fet xocar el primer dia? Es veu que sí, i amb la cua entre les cames vam tornar a casa tots tres, el nen, jo i l’helicòpter. Mirant la seva cara de pena vaig prendre una decisió: “Fill meu, en qüestió de regals a partir d’ara tocarem més de peus a terra”.
