Cada dia, si fa o no fa, vaig a córrer. No patiu, no us penso avorrir amb les meves proeses atlètiques. En primer lloc, perquè no sóc d’aquests pesats que empudeguen les pàgines de Facebook aliens al fet que ens importa una merda quants quilòmetres han fet i, segon, perquè si us expliqués la distància que corro, i sobretot quan trigo a fer-la, seria la riota del suplement que esteu llegint. Només us diré, perquè us en feu una idea, que en dos anys encara no he aconseguit avançar ningú, i quan dic ningú vull dir ni tan sols aquelles padrines que caminen amb ulleres de sol i de tant en tant es paren perquè el gos faci les seves necessitats.
No, si us parlo de córrer és perquè quan ho faig no paro de creuar-me amb amics i coneguts d’aquells que fa uns quants anys tancaven tots els afters. Quan els veig m’adono d’un fet incontestable: la meva generació ha arribat a una edat en la qual ha decidit deixar de fer el brètol i cuidar-se, ja sigui per expiar els excessos de joventut, per aguantar el ritme dels seus fills o senzillament perquè les ressaques són com les orelles i augmenten de mida amb els anys. I si no em creieu, demaneu a algú que s’acabi de separar que us expliqui la feinada que té per trobar un amic que el vulgui acompanyar a fer un gintònic i, en canvi, que poc li costa trobar-ne tres per fer un partit de pàdel, encara que sigui a les sis del matí.
I és aquí on volia anar a parar, perquè un servidor a part de trotar també juga a pàdel, i l’altre dia vaig rebre una sorprenent oferta de partit tenint en compte que venia d’un conegut d’aquells que, a part de ser molt bo, es passa el partit fent brometes quan la cagues. Ja sabeu, d’aquells que al final reben sense voler una pilotada a la cara d’imbècil que tenen. I com que estava mosca per l’oferta vaig investigar el grup de WhatsApp de pàdel i vaig descobrir per què m’havia trucat. Resulta que el Javi té una tendinitis que es va fer en un torneig de tenis, el Jordi té una fasciïtis després d’una mitja marató que sembla que se li va fer llarga, el Manel està enganxat de l’esquena per culpa de jugar a bàsquet amb gent quinze anys més jove i el Joan s’ha cascat el genoll jugant a futbol 7. Total, que demà, en comptes de córrer, em sembla que trucaré a l’amic separat i em fotré quatre gintònics, que això d’estar en forma gairebé està fent més mal que totes les ressaques del món juntes.
