PALOMA ARENÓS

L'escola en tres generacions

Com ha canviat l'escola en els últims 60 anys? Quines diferències hi ha amb l'escola d'avui? Aprenen més ara que no pas abans? S'ha perdut el respecte als mestres? Hi ha menys autoritat? Busquem respostes amb tres generacions d'una mateixa família En parlen el Carles (1945), l'Oriol (1972) i el Jan Gumbau (2003)

L'escola en tres generacions / FOTO: CRISTINA CALDERER Zoom

El d'avui és un viatge generacional amb tres guies ben documentats. Carles Gumbau (Sabadell, 1945), el seu fill Oriol (1972) i el seu nét Jan (2003) expliquen com ha estat la seva educació escolar des de la dècada del 1950 fins a l'actualitat. És una ruta emocional amb records que van des de la missa matinal obligada, els cops a la punta dels dits amb un regle i el joc al carrer i als descampats fins a les classes mixtes, la pedagogia respectuosa, les lliçons en català, el COU als Estats Units, l'allau d'extraescolars i el coneixement digital.

L'avi, Carles Gumbau, va començar a anar a l'Escola Pia de Sabadell quan tenia 5 anys. Era un centre religiós només per a nens, i a classe "hi havia una quarantena d'alumnes, amb els pupitres alts, amb llapis, tinters i plomes: tot era molt seriós i l'autoritat la tenien els mestres". "Quan era més petit, a pàrvuls, vaig tenir una senyoreta, però no en tinc gaires records perquè ha passat molt de temps", apunta el Carles, que remarca que tot i això la majoria de professors eren capellans amb sotana. Mentre va anar a Can Colapi -com es coneixen les Escoles Pies- mai els van obligar a parlar en castellà: "Els capellans parlaven català, tot i que les classes s'impartien en castellà". Ara, els càstigs i la violència cap als alumnes era el pa de cada dia en les dècades dels 50 i 60 del segle passat. "De capellans n'hi havia de tota mena, però es tendia molt a picar la punta dels dits tancats amb un regle i rebíem força cleques i plantofades. Però en aquell moment ens pensàvem que això era el correcte", reflexiona el Carles. I ho pensaven perquè a casa els esperava una nova ració de mà dura. "Jo sempre vaig ser un nen mogut i rebel i quan els capellans explicaven al pare que havia desobeït o que havia arribat tard a missa, després, a casa, tornava a rebre".

Missa diària

Carles Gumbau és el gerent i la quarta generació d'una empresa familiar d'instal·ladors oficials d'electricitat i gas. El seu pare ja s'hi dedicava "i hi estava tot el dia treballant, llavors no tenien temps d'estar per la canalla, és molt diferents dels pares d'ara", subratlla. Va seguir estudiant el batxillerat a l'Escola Pia i recorda que "els capellans eren més respectuosos, més pròxims", però com que va repetir quart els seus pares el van canviar a l'Institut Balmes de Barcelona. "Allò sí que va ser dur. A primera hora hi havia missa i jo sempre m'escapava expressament, em perdia, perquè no m'interessava. Rebíem formación del espíritu nacional i religió, les dues assignatures principals, a més de matemàtiques, castellà i ciències. Cada dia cantàvem al pati el Cara al sol , amb el braç aixecat, una situació que em neguitejava molt", lamenta. Reconeix que el molestava perquè havia estat boy scout i connectava amb la branca més social i progressista de l'Església catalana. "A l'escola mai ens van ensenyar el català", diu amb tristor. De més gran, però, li van ensenyar francès, l'idioma de la seva generació.

Després va cursar la mestria (com un grau superior d'enginyeria elèctrica) durant tres anys a l'Escola Cal Viladoms de Sabadell, "molt vinculada a les esquerres i als moviments de barri", on va prendre consciència de la classe obrera i de l'esforç continuat per aconseguir més qualitat de vida.

Nou context polític

El fill del Carles, l'Oriol, va néixer el 1972 i el record que té de la seva escolarització és que va coincidir amb la consolidació de la democràcia i del creixement identitari catalanista. Cap als dos anys va anar a l'escola bressol perquè tant la seva mare, la Núria, com el pare treballaven. Després el van portar a l'Escola Nostra Llar de Sabadell, de titularitat privada. "Les classes eren mixtes, amb uns 25-30 alumnes, amb mestres molt implicats en l'educació catalanista i força respectuosos, tot i que n'hi havia un a qui se li escapava més d'una bufa", explica. El que més li costava era fer els deures. "Els meus pares treballaven molt i no podien estar per mi a l'hora dels deures. Així que de vegades no els acabava o no els feia", diu. Les assignatures que més li agradaven eren música -tocaven la flauta i feien cant coral- i educació física, ja que sortien de l'escola per anar a un gimnàs municipal "i tenies una estona per fer el ruc". Tot just sortir d'escola berenava i se n'anava a jugar tota la tarda al carrer o al parc. "Una situació ben diferent de la dels nostres fills, que tenen força extraescolars i juguen més a casa", lamenta.

Però l'assignatura que més va atrapar l'Oriol va ser l'anglès. "Vam començar a sisè de primària. Ens posaven cançons de l'època i com que tenia molta curiositat per saber què deien, hi posava molt d'interès". Aquestes ganes d'aprendre l'idioma estranger li van ser molt útils, perquè quan els pares li van proposar fer el COU als Estats Units no va dubtar-ho ni un segon. "Els pares es van esforçar moltíssim perquè jo i les meves germanes tinguéssim totes les oportunitats de formació possibles, i això és d'agrair. Em van pagar estades de tres setmanes a Anglaterra, una situació que ells mai van poder viure".

Espavilar-se

Per això també el van apuntar a l'Institut Súnion de Barcelona, amb un sistema pedagògic que es basa en quatre elements, fortament interrelacionats: el grup natural, l'horari canviant, el projecte didàctic i, finalment, el paper dels professors. "El nivell d'exigència era molt alt i no m'hi vaig poder adaptar bé. Vaig repetir segon de BUP i em vaig sentir fracassat, com si no fos prou bo", explica el sabadellenc. El tercer curs el va fer a l'Institut Vidal i Barraquer de la seva ciutat, i a COU li va arribar l'oportunitat de marxar a Atlanta, als Estats Units. "No em va costar gens decidir-me, no va ser gens traumàtic, al contrari. En aquell moment tenia molt idealitzada la cultura nord-americana". L'experiència li va ensenyar a obrir els ulls a altres realitats, a espavilar-se tot sol en moments difícils, a conviure amb una altra família i a fer nous amics, a més d'assolir un bon nivell d'anglès. "Continuo veient pel·lícules en versió original i llegint en anglès sense problemes", diu l'Oriol. A l'hora de decidir si estudiava carrera o no, l'Oriol va apostar per treballar per a l'empresa de la família, una decisió de la qual se sent orgullós, ara que ja és la cinquena generació que fa tirar endavant el negoci familiar.

Extraescolars

Oriol Gumbau i la seva dona, Yolanda Zuil, són pares del Jan, de 9 anys, i l'Ariadna, de 5. Tots dos van a l'Escola Pública Joanot Alisanda de Sabadell. "Ens en van parlar molt bé i estem contents de la línia pedagògica i de la relació amb els mestres", expliquen. El Jan fa quart de primària i va a una classe amb 24 companys més. Tres dies a la setmana dina a l'escola i dos a casa dels avis Carles i Núria, que també porten els néts al col·legi i a les activitats extraescolars quan els pares no poden.

El Jan va al conservatori dues tardes, a aprendre a tocar la trompeta, i a més hi fa cant coral i llenguatge musical. També fa futbol (amb els partits cada dissabte al matí) i Kumon. El Joanot Alisanda té assignatures pràctiques i experimentals, força diferents de les que feia l'avi. Aquest curs, per exemple, alumnes i mestres han plantat un hort i en tenen cura, i les excursions que fan formen part del programa pedagògic.

El nen és un clàssic a l'hora de dir les seves matèries preferides: "Les matemàtiques i medi natural. És que de gran vull ser inventor i la mare m'ha dit que les necessitaré. I també m'agrada educació física". El castellà, en canvi, no li agrada gaire, especialment per les normes ortogràfiques. Entre setmana, a casa no té gaire temps de jugar, tot i que li encanta la consola i qualsevol dispositiu electrònic. I el cap de setmana l'aprofita per descansar i també fer deures. I és que els temps han canviat i això es veu, també, a les aules.