Pensem que no és una afirmació gaire contundent dir que l'ésser humà dóna sentit al paisatge. Aquests dies tenim ocasió de passejar per l'escola, per una escola buida de criatures. Tot el que vas veient té sentit perquè els alumnes són els protagonistes principals d'aquest paisatge. Sense la seva presència no hi ha significat possible. La pissarra de sempre al costat de la digital, en una convivència perfecta com perfecta és la convivència entre el material audiovisual i els llibres. Les pissarres tenen sentit quan hi escrivim una pregunta i, tot seguit, les possibles respostes que anirem trobant i que endreçarem i escollirem per garantir alguna mena d'aprenentatge. Les taules i cadires organitzades de maneres diverses, perquè l'escola pot situar aquest mobiliari de maneres diferents i sempre al servei dels objectius que vulguis assolir. La taula del mestre, quan n'hi ha, en un racó i plena de papers, carpetes, treballs… Ara neta com una patena. Les parets i els murals buits. Espais que s'ompliran el primer dia de classe amb els noms i les fotografies dels seus nous ocupants. L'armari que acull la biblioteca d'aula cobert amb un plàstic, com es feia a les grans mansions dels rics quan la casa estava desocupada. Cap paper a terra. Cap llapis ni cap punta fina. Els lavabos molt nets. Potser algun grafiti que haurem d'esborrar o de repintar.
El pati sol com un amant que ha perdut totes les conquestes. El sorral del parvulari sense les pales i les galledes que els més petits de l'escola deixen abandonades els dies de classe. Les joguines dormint al bagul de les joguines que semblen eternes. I el mestre passejant per aquests espais silenciosos convertit en memòria fèrtil, esperant l'arribada dels nous que tornaran a donar sentit a tot el que l'envolta. Fem silenci, correm les cortines, deixem que tot reposi com un bon vi que tornarem a assaborir més aviat del que ens pensem.
