L’escola, un magnífic escenari

Es pot estudiar el descobriment d’Amèrica a partir d’un llibre de text d’història. O preparant una obra de teatre en què els alumnes representin Colom i el seu seguici i es construeixin caravel·les. Es pot aprendre tot sobre l’aparell circulatori mirant i memoritzant les il·lustracions d’un llibre. O a partir d’un joc en què els nens i nenes representen tot el procés i després el que han après en un vídeo penjat al blog de l’escola.

El teatre i el joc teatral tenen un gran potencial no només com a assignatura -que encara brilla per la seva absència als currículums- sinó també com a vehiculador de l’aprenentatge, és a dir, per repassar o conèixer els conceptes que s’estudien. I el resultat és sempre enriquidor, perquè, segons els mestres que ho practiquen, els conceptes queden més fixats a la memòria. I els alumnes s’han sentit molt més motivats que no pas asseguts durant una hora a la cadira com en una classe magistral. De fet, són moltes les teories de pedagogs com Edgar Dale, Georges Laferrière i Ken Robinson que conviden a aprendre a través del joc, l’experiència, l’activitat o les tècniques teatrals.

“El teatre hauria de formar part de l’escola”, assegura Ana Patricia Jiménez, pedagoga teatral de Bambolinó, un projecte ideat per consolidar les arts escèniques com a vehicle d’aprenentatge que dissenya jocs i estratègies teatrals “a mida” per a les escoles que els ho demanen. Pot ser un curtmetratge per treballar el món del cinema o bé dinàmiques per entendre i representar conceptes d’història o de medi. En tot cas, segons Jiménez, el teatre no hauria de ser una extraescolar, sinó una assignatura vehicular que permetés repassar conceptes o expressar i treballar emocions. “Els jocs i les dinàmiques teatrals, a més, els permeten socialitzar-se, situar-se en l’espai, creure en ells mateixos, estimular la seva creativitat individual i despertar i comprendre millor les seves pròpies emocions”, afegeix aquesta pedagoga especialitzada en teatre en l’educació. “Existeix una veritable mancança emocional en el viatge d’aprendre, perquè encara s’està educant com fa 30 anys, oblidant que la societat futura demanarà joves emprenedors educats de manera integral, a partir de propostes lúdiques i que impliquin la vivència del coneixement”, insisteix la pedagoga.

Teatre i educació

Tomàs Motos, director del postgrau Teatro en la Educación de l’Institut de Creativitat i Innovacions Educatives de la Universitat de València, un dels especialistes amb més experiència i coneixement en aquest tema, coincideix plenament amb les valoracions anteriors. Segons Motos, el teatre aplicat a l’educació és un instrument didàctic i per al desenvolupament emocional que permet donar sentit a l’alumne, com a individu complert en una educació integral. Aquest pedagog, autor de nombrosos llibres, com Otros escenarios para el teatro (Editorial Ñaque), parla de “trencar les matèries” i ensenyar a partir de projectes -tal com ja es fa en força escoles catalanes-, en els quals el teatre i les seves tècniques esdevinguin un element vehicular.

Què aporta el teatre a l’educació? Motos parla de les 5 C que conformen una educació completa: la de cervell -aspecte cognitiu-, la de cor -emocions-, la de cos -viure la corporalitat-, la de cultura -en un context sociocultural- i la de creativitat. Però, malgrat els beneficis, el teatre, segons el pedagog, segueix estant “al marge del marge de l’educació a l’estat espanyol”. Per què?

Tot i que la societat sembla tenir una imatge molt positiva de les arts, se les segueix rebutjant perquè se les considera poc útils. “Els pares acostumen a recomanar com a optatives als seus fills una segona llengua o informàtica, però no teatre”, exemplifica Motos. Tampoc existeix una assignatura de teatre al currículum, sinó que el seu contingut està repartit entre el temari de literatura -pel que fa a la història de l’espectacle o el gènere dramàtic- i el d’educació física -pel que fa a l’expressió corporal-. Tampoc no té un professorat específic, sinó que normalment apliquen tècniques teatrals els professors de llengua o els tutors amb una visió integral però per motivació pròpia.

I sobretot, Motos, igual que la pedagoga de Bambolinó, reclama més formació per al professorat perquè puguin portar l’escena a les seves aules. “Molt poques escoles de magisteri tenen la matèria de dramatització, només algunes la donen en el context de la literatura infantil i, per tant, redueixen el teatre al text”, matisa el professor. El postgrau que ell dirigeix, per exemple, és de formació contínua. “El teatre és una experiència estètica motivadora”, remarca Motos. I en un país amb alts nivells de fracàs escolar, insisteixen que pot oferir un ampli ventall de possibilitats per motivar els alumnes i millorar resultats.

Emocions i denúncia

Iván Morales, actor, director i guionista, va escriure Jo mai, una obra de teatre trencadora i engrescadora que porta el còctel d’emocions i vivències d’un grup de joves a escena, “amb la idea de representar i portar a la platea gent que normalment no és al teatre”. Donar veu a qui no en té, resumeix. El Maxi, un dels personatges, encarnat pel jove actor Oriol Pla, té problemes de salut mental. Per preparar-lo, la companyia Prisamata (www.ciaprisamata.com ) va contactar amb el Servei de Rehabilitació Comunitària per a Joves de la Fundació Tres Turons (www.els3turons.org ), un centre concertat de la Xarxa de Salut Mental i Addiccions de l’Institut Català de la Salut (ICS), per parlar amb uns quants joves amb problemes de salut mental i fer amb ells un curs de teatre que permetés dibuixar el personatge. “Després de conviure amb ells, vam trencar tot el que havíem construït fins al moment del personatge i vam aprendre a no simplificar ni estigmatitzar, sinó bàsicament respectar”, explica Morales.

Gemma Brió (www.gemmabrio.com) va posar el tema de la mort perinatal sobre l’escena en escriure Llibert, una obra valenta i arriscada en què les coses es diuen com es pensen i els pensaments i els sentiments sovint no són políticament correctes, però produeixen un efecte alliberador en el públic perquè estan carregats de veritat. Juntament amb les actrius Tàtels Pérez i Mürfila, dirigides per Norbert Martínez, donen cos a totes les emocions que la mort d’un nadó provoca, sense oblidar altres temes com l’amor, l’amistat i les relacions socials en situacions límit. “L’art és un dels vehicles més importants per a la denúncia i la consciència social”, assegura l’actriu. Llibert es podrà veure a Banyoles el 21 de juny en el marc del Festival Aphonica i a la tardor tornarà a girar.