Fora de classe

L’ensenyament i la independència

Els meus avis materns van ser mestres de la República fins que amb la dictadura se’ls va prohibir exercir. El meu avi va perdre a la guerra dona i fills en un bombardeig a l’escola on treballaven plegats. Després va fugir cap a Barcelona i va conèixer la que seria la meva àvia, també mestra, en una acadèmia d’estudis. L’ensenyament i la cultura han estat molt presents en la meva família.

La dictadura va escarnir els perdedors fins al punt que els meus avis es van haver de guanyar la vida fent de botiguers en una petita perfumeria dels Encants. La meva mare sempre m’ha explicat els problemes que de petita va tenir a l’escola quan parlava en català amb les altres nenes. En una ocasió ma mare va dir a les monges que els seus pares li havien explicat que el que ensenyaven a classe era mentida. Aquest comentari va fer que la mare superiora s’entrevistés amb els meus avis per advertir-los que podien tenir greus problemes si persistien en aquell tipus d’opinions contràries al règim. Els meus pares mai van tenir ni una sola classe en català. I, que jo recordi, ni amb tots els instruments de la dictadura van poder rentar-los el cervell. Han sortit demòcrates i oberts al món.

La meva generació ha tingut més sort. Som els primers estudiants de la Transició, els que vam posar a prova la immersió lingüística, que em va permetre, entre altres coses, escriure i parlar correctament fins a tres llengües.

Va ser a la universitat quan vaig decidir dedicar-me a la docència. Ensenyar és un dels oficis més bonics del món. Com a professor de secundària sempre he transmès coneixements i eines perquè els centenars d’alumnes que he avaluat aprenguessin per ells mateixos. Sense cap adoctrinament. Podria fer-ho en les meves classes de llengua i literatura catalana, però ni ho vull ni em cal. La raó i els arguments no tenen un únic propietari. Com que parteixo d’aquest punt de vista, em guanyo el respecte dels que no pensen com jo. Si aviat les urnes decideixen que aquest poble vol tornar a fer el seu camí, és important que tinguem clar quin tipus d’educació i d’ensenyament volem per als nostres fills. Jo el vull inclusiu, obert al món, públic. El vull lliure i exigent, sense uniformismes que no serveixen per a res. La possibilitat de millorar-lo és tan apassionant com històrica.