Fora de classe

L’enemic invisible

No he entès mai la necessitat i l’entusiasme d’organitzar el joc de l’amic invisible. En realitat la meitat dels que hi participen ho fan per no quedar malament i l’altra meitat s’emprenyen perquè al final reben un obsequi que no els agrada i que no serveix per a res. Per alguna raó que se m’escapa, celebrar-lo provoca una excitació atàvica i fa Nadal.

He vist aquesta excitació en docents i en alumnes. Si et toca organitzar-lo com a tutor descobreixes que ningú està content amb la persona a la qual li ha tocat fer el regal. Crec que és més fàcil que guanyis la loteria que trobar un alumne il·lusionat a participar en aquest joc. Incomprensiblement, però, tothom s’hi apunta! Forma part de les absurditats humanes i, a més, és una arma de doble tall: permet la possibilitat de vexar el teu enemic més acèrrim.

Per això, més que una agradable sorpresa, el que et pots trobar és un regal enverinat, que quan l’obris tinguis ganes d’estrangular a qui te l’ha fet o d’amagar-te enfonsat en la misèria. Es veu que la gràcia és riure’s del regal que t’han encolomat. De totes maneres, en podem treure una lliçó moral. Els adolescents, però també els adults, en determinades circumstàncies descobrim que aquelles persones que consideràvem amigues no ho són tant. N’hi ha que fins i tot ens utilitzarien per riure’s de nosaltres davant dels altres.

He vist molts alumnes, amics des de P3, que es passen els cursos fent-se bromes pesades, per a desesperació de professors i pares. Evidentment al final tant divertiment acaba perjudicant les notes. També trobarem amics que ens escoltaran i ens aconsellaran quan les coses ens vagin malament, però que quan obtinguem algun èxit ens envejaran. He conegut moltes persones que quan xerres amb elles sempre critiquen les que no hi són. Fins i tot vaig treballar amb una directora d’institut que el primer dia em va malparlar de companys que no coneixia.

A vegades criticar i burlar-se dels altres és fàcil i addictiu, però llavors ens convertim en persones tòxiques i amics de mal confiar. A un bon amic no li faria mai un mal regal, i menys encara m’amagaria rere una absurda invisibilitat que no és res més que una màscara que amaga fosques intencions. Alguns dels meus alumnes descobriran, aquest Nadal, que els amics invisibles no existeixen.