El pare que et va matricular

L’edat del creixement

Quan anava a l’escola era ben fàcil trobar-me. Només calia buscar el més petit de tots. Aquest era jo. Tampoc hi ajudava gaire que tots els meus companys de classe tinguessin un any més, però siguem sincers, encara que hagués anat al curs que em pertocava la cosa no hauria canviat gaire. Era el més menut de tots, el que veia emprenyat com els companys li passaven un pam, el que s’havia de posar davant de tot a les fotos escolars per poder ser vist. Ara sembla divertit però llavors no ho era gens. Em passava les tardes mesurant-me al marc de la porta de la cuina per veure si la cosa millorava. I no, la marca de llapis no es movia gens, per molt que el meu pare fes trampa i marqués una mica més alt d’on jo arribava. Potser per això quan els meus companys volien fer-me enfadar ho tenien ben fàcil, només els calia dir-me “tap de bassa” i la baralla estava assegurada.

Tot això ho explico perquè el meu nen també és el més patufet de la classe. Ell fa veure que no l’afecta però a mi no m’enganya. Sé perfectament com se sent. Sé quina és la frustració de tornar de les vacances d’estiu i veure que tothom ha fet una estirada menys tu, les rialles als partits de bàsquet quan no hi ha manera que els teus intents arribin a la cistella, el pal que fa haver de suportar els talossos que et fan fora de la filera amb un cop de cul. Jo ja intento animar-lo amb les excuses típiques que ens diuen als baixets: que al pot petit hi ha la bona confitura, que com més gros més talòs i totes aquestes excuses de mal pagador que en el fons no consolen una merda. Per això l’altre dia, quan va arribar a casa emprenyat, dient-me que tenia unes ganes boges de ser gran, vaig decidir fer-li el gran discurs.

“Lluc, sé que ara et sembla impossible, però arribarà un dia en què començaràs a créixer, que la roba se’t farà petita en dos dies i haurem de llençar les sabates noves d’un dia per l’altre. Només cal tenir paciència, fill meu. Hi ha nens que es fan grans molt ràpid i altres com tu que necessiten més temps. Creu-me, sé de què parlo, a mi em va passar el mateix. Tots tenim la nostra edat del creixement”. I ell, mirant-me als ulls em va contestar: “Gràcies papa, no pateixis que ja tinc clar que als Gavaldà l’edat del creixement ens dura molt més temps”. I gairebé m’emociono de veure’l tan madur, si no fos perquè quan em va dir això ja no em mirava als ulls, em mirava a la panxa, el molt podrit.