Així fa de pare

“L’amor et pot fer poruc”

Albert Bosch és aventurer, emprenedor i pare de l’Anna, el Martí i l’Àlex, de 14, 12 i 10 anys. Va creuar l’Antàrtida a peu en solitari, va pujar l’Everest i ara vol convertir-se en el primer pilot a fer el Dakar en un cotxe elèctric. És autor de ‘Viure per sentir-se viu’ (Ediciones B).

Eduquem massa els fills en la seguretat i l’estabilitat. No els eduquem en l’aventura. Els eduquem només en l’esforç.

L’aventura requereix esforç.

Vinc a dir que a vegades treballem molt sense abans aturar-nos a triar bé el rumb. Quan creuava l’Antàrtida, em vaig quedar 15 dies bloquejat a la tenda, amb 30 o 40 graus sota zero. Quan va sortir el sol em vaig posar en marxa. Vaig estar 10 hores al dia durant 48 dies estirant un trineu que pesava 134 quilos. I saps què pensava, mentre estirava el trineu?

Et devies sentir feliç.

Això també perquè pensava que estirar el trineu era la part fàcil, que només calia treballar. El més difícil era estar-se a la tenda intentant decidir què calia fer. No sabia si ser arriscat, si ser prudent, si deixar-me guanyar per la mandra, si abandonar. I amb els fills passa el mateix, més que molta capacitat de treballar, que també, els hem de donar una brúixola.

Explica-m’ho millor.

La vida no és una marató. Per córrer una marató cal molt esforç, però pagues una inscripció i vas seguint el recorregut fins a la meta. Sovint eduquem dient que només cal esforçar-se i que la societat ja els dirà on cal anar. I quan els joves surten de la facultat descobreixen que a la vida no hi ha fletxes que t’indiquin on has d’anar. Encara tenim la concepció que la felicitat és trobar una feina fixa i hipotecar-se de per vida. Per sort una bona part de la gent jove ja ho entén de manera diferent.

Què aconselles als teus fills?

Què facin coses diferents de les que faig jo. Per la mateixa raó, els meus valors són molt diferents dels que tenia el meu pare, que em va educar als anys setanta. La societat ha canviat molt. Jo, amb el pare, als 14 anys pujava al Puigmal en moto i era molt feliç. Si ara fes el mateix seria un delinqüent. Els nostres fills cal que facin les coses de manera diferent de com les fem nosaltres, però no per fer-les de manera diferent, sinó per fer-les millor.

Quina aventura t’agradaria viure amb els teus fills?

Voldria fer travesses als Alps o trekkings importants o escalar alguna muntanya, plegats perquè això uneix molt les persones, però he d’esperar que ells sentin la curiositat de fer-ho. Ara, que encara són petits, intento muntar una activitat cada mes, com ara pujar una muntanyeta, o anar a una via ferrada o anar en bicicleta per la via d’un carrilet. Però el més excepcional és sovint el més fàcil. Estar-se a casa i portar el dia a dia i fer els deures o gestionar bé la discussió quan no vols que deixin la roba per terra. Això sí que pot ser difícil de fer.

Passant alguna dificultat en alguna de les teves aventures, com t’ha ajudat pensar en els fills?

Doncs a vegades he hagut de fer just el contrari, treure-me’ls del cap. No crec haver viscut gaires situacions de perill, però he viscut moments delicats i procuro no pensar en els fills.

Així, doncs, te’ls treus del cap?

Esclar, perquè quan has de passar per sobre d’una esquerda, no pots estar pensant que potser els teus fills perdran un pare. Has de ser un radical de la supervivència i has d’oblidar-te de tot i centrar-te només a sortir de la situació compromesa. La ment sempre t’enganya i sempre busca el camí més fàcil. I pensa que un dels enganys més perillosos és enyorar-se.

No hi havia pensat mai.

Sembla que això que et dic és ser molt egoista, però si estàs lluny i penses molt en els fills, això et resta energia. Molta gent, per amor als fills acaba vivint una vida que no vol viure i això fa que els fills acabin veient una persona covarda. I és per això que l’amor als fills i a la família és molt bo, però et pot fer poruc.