Hormones, guix, etcètera

L’alegria del principi de curs

Els primers dies de curs són molt especials. Els alumnes duen encara amb ells tota l’alegria de l’estiu i pugen i baixen les escales d’una manera fresca i desimbolta que fa bonic de mirar des del replà. Els ulls els brillen, els somriuen. També brillen els vidres, les taules, els corredors del centre, perquè l’estiu s’aprofita per pintar i netejar i els centres revifen després de tot un curs. El primer dia les pissarres són com la sorra llisa d’una platja volcànica després d’una onada. A les aules l’aire és net, perquè encara no hi sura la pols del guix i dels neguits.

Els alumnes et saluden com a un oncle simpàtic a qui fa temps que no veuen. N’hi ha que et veuen arribar i criden el teu nom amb entusiasme des de l’altra banda del pati. En Benet em confessa que s’ha posat vermell quan una noia de segon d’ESO, que abans de l’estiu encara era una nena i que ara comença a mostrar els senyals de l’adolescència, s’ha posa’t a córrer en veure’l i se li ha llançat als braços. Ell no ha sabut què fer, com abraçar-la. No ha sabut fins a quin punt prémer el cos tendre de la noia contra el seu. M’ha fet riure amb la seva descripció. Me l’imagino com un estaquirot. Amb l’abraçada li han caigut les ulleres a terra. Pobre Benet.

El curs sempre comença amb bons propòsits. Alumnes i professors pensen que ho faran millor. Als alumnes el fet de començar de nou, d’estrenar bolígraf i llibreta, els facilita la il·lusió que estaran més atents, prendran els apunts amb més cura i es posaran a estudiar així que arribin a casa. Pel que fa als professors, les primeres classes no són mai improvisades. Han dedicat més hores a preparar-les que no les que dedicaran a impartir-les.

El setembre és la primavera de l’ensenyament. El renaixement. Temps de bons propòsits i d’il·lusions renovades. Les primeres classes són una alegria. Professors i alumnes en surten contents. Però aviat serà l’octubre, el novembre, la primera avaluació, les notes, l’hivern. Els dies es faran curts i les hores llargues. La feina serà dura. L’ensenyament segueix un cicle natural que comença cada setembre. Potser perquè la cultura i l’art de cultivar és comú en els pagesos i els professors. Compartim fruits, collites i carbasses. I, com els pagesos, cada any tanquem un cicle i en comencem un de nou que ens renova. A veure si sabem fer arribar fins a la collita de juny l’alegria del principi de curs.