Criatures 20/07/2013

L'Apocalipsi, o no

i
Anna Manso
3 min

Faltaven vint minuts perquè vingués la visita. Havia estat treballant al despatx per enllestir al màxim la feina de juliol i agost. Mentre era entre les quatre parets que m'aïllen del món, sentia veus llunyanes que deien coses com ara "Mama, que vaig a casa el X i ja faré xgrrrrssss [soroll confús] més tard"; "Mama, que adéu, i que xgrrrrssss [més soroll confús], per això no he pogut recollirxgrrrrssss [més confusió]"; "Mama, ja ho sé que xgrrrrssss [encara més confusió], t'estimooo!" Quan vaig poder treure el nas del despatx la confusió es va fer molt clara: a casa meva havia arribat l'Apocalipsi.

Els genets

Els responsables de tot, esclar, eren ells, els tres menors d'edat que tinc a càrrec (MEC). Uns genets apocalíptics d'allò més eficaços. El director d'art de Mad Max no ho hauria fet millor. El pare de les criatures i servidora no vam tenir més remei que recollir a tota velocitat. Els tres MEC estaven escampats per cases alienes, gaudint del dolce fare niente , i en poc menys d'un quart d'hora una parella d'amics trepitjaria la nostra (en teoria) dolça llar. Convertir la casa de The young ones ( Els joves ) en la casa de Mary Poppins va ser una tasca difícil. Però ho vam aconseguir i els nostres amics van creure que realment érem una família com cal. Tampoc és que tingués especial interès a simular el que no érem, però l'estat antihigiènic de la cuina, el caos de les habitacions, l'orgia que celebraven les formigues al terra del menjador amb les restes orgàniques no escombrades i la dificultat d'arribar fins al lavabo per culpa de multitud objectes no identificats llançats al passadís m'hi va obligar.

El Gènesi o no

Però, com cantaven els Monty Python, cal xiular al cantó positiu i brillant de la vida encara que siguis dalt de la creu i et diguis Brian. Vam decidir que l'incident ens serviria per marcar un nou començament. Com a represàlia atacaríem els seus punts dèbils: segrestaríem tots els ginys electrònics de la casa; desprogramaríem els canals més horribles de la tele; censuraríem tota activitat social durant cinc dies, i la vida, a casa, esdevindria acceptable. No ho vam fer. La conversa amb els nostres amics ens va posar de bon humor. Quan els dos grans dels MEC van tornar i vam mostrar-los les proves documentals del seu delicte (fotos i vídeo fet amb el mòbil del pare de les criatures) es van mostrar realment penedits. Tant, que fins i tot van enllustrar les reixes de la gàbia del periquito. Després vam anar a buscar el petit que venia rebentat del casal i de jugar tota la tarda a casa els avis, i quan li vam exposar breument la situació es va adormir al sofà. Directament. Però està tan bufó quan s'adorm al sofà... El vam despertar perquè s'higienitzés amb una dutxa i va fer el gran esforç de penjar la tovallola al penjador, demostrant-nos que abans d'adormir-se alguna cosa havia escoltat.

Més tard el mitjà ens va demanar de quedar l'endemà amb un amic i la gran va preguntar si podia veure una estona la tele. Podria dir que vam ser inflexibles i ens hi vam negar, però mentiria. El mes de juliol estova cervells i voluntats, almenys a mi. Les botigues no són les úniques que fan rebaixes i els meus "sí" també es venen més barats. En defensa meva puc dir que, de totes maneres, la vida de casa va esdevenir acceptable per a tots. Fins i tot per al periquito. I que la mandra d'exercir de Rottenmeier de vegades va prou bé.

stats