Ja n'hi ha prou d'estímuls!

Un nadó a qui ningú agafa a coll, a qui ningú parla, a qui ningú somriu ni mira als ulls, a qui ningú consola quan plora o a qui ningú respon, acaba patint un greu retard en el desenvolupament psicomotor. 

Respondre a un nadó vol dir adaptar la nostra conducta a la seva, respectar els seus ritmes i les seves demandes, parar quan veiem que no vol, repetir quan veiem que li agrada, tornar-li la mirada i els gestos, oferir pau i silenci quan el nen el que busca és protegir-se dels estímuls que l'atabalen. No és el mateix un adult dient cosetes a un nadó que una gravació d'un adult que diu cosetes. Perquè la gravació no pot respondre. Podríem posar diferents noms a la causa que pot provocar un retard en el desenvolupament psicomotor. Falta d'interacció social, falta d'atenció, falta de maternalització, falta d'afecte, falta d'anar a coll... Algú amb una visió més, diguem-ne, mecanicista, en pot dir falta d'estimulació.

El nom no importa gaire mentre aquell que fa servir aquest nom sàpiga exactament què vol dir, mentre comprengui que l'estimulació que el nen necessita és contacte, consol, carícies, una mirada amorosa i unes paraules amables. El problema comença quan aquest terme, estimulació , va passant de boca en boca fins que algú acaba pensant que el que el nen necessita és una contínua successió de colors llampants, sorolls estridents i moviments vertiginosos, una voràgine d'estímuls sensorials sense sentit que no ajuden el nen a comprendre el món perquè no tenen res a veure amb el món i perquè no hi ha res en ells de comprensible. Contes que fan sorolls o s'expliquen sols, programes televisius o d'ordinador educatius i especials per a nadons en què les imatges canvien radicalment en una dècima de segon (una cosa que mai no passa a la vida real) o joguines que juguen soles mentre el nen mira i continuen jugant encara que el nen deixi de mirar. La modesta conclusió de la pseudociència, "la falta dels estímuls normals (interacció humana) produeix retard psicomotor", és substituïda per la desaforada promesa de la pseudociència: "Uns estímuls (sorolls i moviments) molt superiors als normals convertiran el seu fill en un geni".

I vet aquí que els pares, de vegades, intenten convertir-se en psicomotricistes, o de vegades són substituïts per psicomotricistes, o passen menys hores amb el seu nadó perquè han de treballar més per guanyar prou diners per pagar les joguines electròniques i el DVD i els cursos de psicomotricitat, i el nen passa menys temps a coll, i rep menys somriures, i sent menys paraules boniques i obté menys respostes, però està, això sí, molt entretingut.