Les influències literàries només es pregunten als autors (exquisits) quan parlen dels seus llibres (exquisits) i ja està. Molt malament. I la vida? I el fenomen fan? I la imitació-emulació? Jo mateixa admeto que les lectures infantils que em vaig empassar, engolir i endrapar van nodrir el futur manual d'instruccions de futura pitjor mare del món, i gràcies a alguns personatges inigualables he après lliçons magistrals.
Personatges que ensenyen
Del capità Haddock, el poder del renec, tan eficaç per fer entendre per cinquena vegada que les tovalloles mullades desades sobre el llit mullen. Del Tintín i l'Astèrix, la capacitat d'observació, la valentia i la perspicàcia, tres elements claus per resoldre misteris i aventures, i tan útil per conviure amb adolescentis comunis . De l'Obèlix, l'admiració per la bellesa d'un element tan absurd com els menhirs, i qui diu menhirs, diu manualitats escolars. De l'Anacleto, agente secreto , que l'exili al desert del Gobi (o al lavabo, o a l'habitació...) és temible. De Trece, Rue del Percebe , que la vida en un edifici (o en una família nombrosa) mai és senzilla. I rememorant els barrufets, sé que sempre hi haurà un Gargamel disposat a espatllar-te el dia amb alguna obsessió materialista: fer servir un barrufet per elaborar la pedra filosofal, exigir un smartphone , un nou videojoc...
Més ensenyances
Només cal pensar en Ot, el bruixot per comprovar que les paraules sobren per fer entendre el que sigui: per exemple, que les habitacions no són forats negres de tot tipus d'objecte. Sort en vaig tenir de llegir autors com Andersen o Rodari. Ara sé que la fantasia ho pot tot, fins i tot convertir unes ulleres amb el vidre misteriosament guixat de retolador en l'acció perversa d'un marcià que passava per allà. L' Alícia en terra de meravelles , quan té la dissort de conèixer la reina escapçadora, ha resultat una visió futurista del que sóc jo alguns vespres davant determinades situacions. El Jim Botó i el Lluc el Maquinista, que viatjaven per terra, mar i aire dins una locomotora, representen l'esperança que algun dia dues persones (fins i tot si són germanes) poden arribar a conviure en un espai reduït. Algun dia. El professor Bacterio em ve al cap quan un dels menors d'edat que tinc a càrrec (MEC) prova de determinar les característiques de les begudes gasoses barrejades amb qualsevol (insisteixo, qualsevol) matèria orgànica a l'abast. La versió de Hansel i Gretel publicada a l' Infantil en una adaptació d'Albert Rué, amb una reunió de bruixes internacionals, sóc jo amb qualsevol dels meus grups d'amigues, xerrant sobre l'intent absurd de tenir una casa normal. I el Charlie, el de la fàbrica de xocolata, el noi que buscava el paperet daurat dins una rajola de xocolata, és l'encarnació dels MECs a la recerca de la carta amb el monstre amb més poder destructor.
Quino
Però el que m'ha impressionat més ha estat reobrir l'obra magna de Quino i descobrir que els tres MECs són la viva imatge d'una Mafalda, un Felipe i un Guille. Una mossa llenguallarga i punyent, combativa i apassionada, un noi verbalment brillant, amb un toc nihilista, algú que no troba mai el moment de fer els deures, i un nen innocent, amb llum pròpia, capaç de qualsevol desastre domèstic empès per la seva curiositat. Llibres, contes, còmics... Molta veritat en tanta història de mentida.
