Ja us aviso d'entrada: no us espereu gran cosa avui. Vull dir que les condicions en què estic escrivint aquest article no són les més adients per fer quatre línies mínimament coherents. Sóc al llit gairebé colgat de mocadors de paper rebregats, espantant els gats del carrer amb una tos de gos que em fa cruixir tots el ossos. Ara mateix tinc uns fogots dignes de Nacho Vidal, però fa mitja horeta estava tremolant d'esgarrifances i calfreds sota la manta. Sí, ho heu endevinat, tinc la grip, i sí, ja ho sé, no m'hi hauria d'amoïnar, tothom està igual. Sembla que ara mateix Catalunya es divideix en dos bàndols: o bé ets dels que està sent espiat per Método 3 o bé ets dels que fa una setmana que són al llit aferrats al Frenadol. Però què voleu que us digui, a mi això no em consola gens. No em consola perquè saber que els meus conciutadans estan tan fotuts com jo no minva aquesta sensació d'estar fet una cafetera ni aquesta cara desmillorada d'ulls vidriosos que m'espien cada cop que passo per davant del mirall.

Ara bé, el que em fa una malícia tremenda, el que em posa encara més malalt del que estic, i mira que té mèrit la cosa, és veure el culpable del meu malestar passejant-se per casa amb tota la impunitat del món. Sí, és ell qui m'ha encomanat aquesta grip tan punyetera, qui s'ha tirat una setmana fent campana a l'escola, una setmana sencera a casa escampant gèrmens i joguines per tots els racons, qui m'ha tingut pendent del termòmetre i dels mocs, de la tos i el mal de cap, que prengués suquets i caldo i que no caigués a terra cap boleta homeopàtica. I què n'he tret a canvi? Trenta-vuit i mig i unes suades de cal Déu. I no, no cal que m'ho recordeu, que ja ho sé que hauria d'haver vigilat, però m'agradaria que algú m'expliqués com es fa això de cuidar un fill engripat a distància, com es fa per fer-lo fora de la teva falda quan li puja la febre, com es fa per guarir-lo sense fer-li petons ni magarrufes, com es fa per estar-te'n d'acaronar-lo quan et mira amb ullets de pioc, com se'l fa fora del teu llit quan ve a mitjanit plorós perquè no pot dormir.

No em penedeixo d'haver-lo cuidat. El que em fa mal és que ara que ha reviscolat ja no se'n recordi, que m'hagi fet una visita al llit fa deu minuts i veient el meu estat lamentable m'hagi dit, sorneguer, la frase que més mal em fa: "Ai, papa! No t'ho hauria de dir però t'estàs fent gran..."