El pare que et va matricular

Festival de música

El meu nen toca el piano. No ho negaré, em cau la bava, tot i que he d’admetre que no ens ha regalat gaires actuacions a casa. Ves que no sigui perquè no el toca gairebé mai. Segons ell és perquè el quarto de la música és massa fred, però em sembla que encara que posés un escalfapanxes sota els seus peus sempre trobaria una cosa urgent per fer just abans d’atacar el teclat. Tampoc m’amoïna gaire, vull dir que no tinc cap intenció de forçar-lo, prefereixo posar-li instruments al seu abast i deixar que ell decideixi quan vol fer-los servir. I efectivament, quan menys m’ho espero, entre lluita i lluita de ninos de Playmobil, em regala uns breus minuts musicals, els quals he d’agrair a les hores de música que fa a l’escola com a extraescolar.

Per això no em podia perdre el festival de música que va organitzar la senyoreta aquesta setmana. Frisava per gaudir del meu petit Mozart. Reconec, però, que no va ser gaire bona idea anar-hi tot just sortit del dinar de Nadal que fem cada any amb la colla d’amics. Vull dir que quan vaig arribar al casal tenia tot el flux sanguini a l’estómac, intentant fer la digestió i sense haver fet el rotet. La segona mala notícia me la va donar la meva dona: el festival tenia una durada de dues hores. Es veu que hi tocaven totes les escoles de la comarca.

Total, que entre el dinar, la foscor i l’escalfor d’un aparell d’aire condicionat que em venia directament al cap em vaig quedar fregit a la segona cançó. A la sisena jo diria que roncava, si més no pel cop de colze que em va etzibar la meva companya. Vaig intentar sobreposar-me però la cosa estava fotuda. Finalment va arribar la mitja part, ideal per visitar el lavabo i remullar la cara de lluç que feia. Quan vaig tornar el meu nen ja era a l’escenari. Bé, això em van dir, perquè davant seu hi havia setze nens més, grans i grossos com talossos, que també s’havien apuntat a la festa. Això sí, la seva interpretació del vals Pica-pica va ser antològica, sobretot els deu primers segons, just fins que un professor se li va acostar i va decidir abaixar-li el volum fins a fer-lo inaudible.

Total, que ni el vaig veure ni el vaig sentir. Això sí, quan ja érem al cotxe li vaig assegurar que havia estat l’actuació més bonica que havia vist mai. “¿I no ens quedem a veure el final, papa?” “No, fill meu. Em sap greu però el papa avui no està per bisos”.