Fa un temps escrivia que una poderosa raó que podem donar als nostres fills perquè vagin amb compte i evitin perills innecessaris és que la seva vida és un tresor. A mesura que es van fent grans, la responsabilitat de tenir cura d'ells mateixos va passant a les seves mans i val la pena que tinguin ben present la importància que té mantenir aquest tresor en plenes condicions. Això demana, per part nostra, ajudar-los a avaluar possibles riscos i ensenyar-los a prevenir-los i a protegir-se, sense embuts i alhora sense crear alarmisme, encara que quan ho fem s'incomodin, arrufin el nas o rondinin.
Tinc la sensació que els adolescents conserven una certa dosi de pensament màgic. La maduresa inacabada de la matèria gris del seu cervell pot ser la causa que en alguna mesura creguin que els perills només existeixen quan són anomenats i per això es resisteixen tant a parlar-ne i que els en parlem. De fet, hi ha una moda de pensament positiu mal entès que va en aquesta mateixa línia, com si el mal temps només pugui venir quan el cridem. Certament, les pors obsessives poden ser tan contraproduents com la despreocupació o la imprudència i poden acabar atraient allò que tant temem. Però pensar que si ens fem l'orni i mirem cap a un altre costat estarem lliures de qualsevol amenaça és una fantasia que no ens podem permetre ni podem permetre als nostres fills.
Bons motius
L'estimació que els tenim i el tresor que són les seves vides són motius de pes que demanen i justifiquen que els transmetem el realisme de la prudència. Però hi ha un altre motiu que, sense ser el primordial, em sembla igualment legítim: el dret que tenim els pares i mares a la nostra pròpia tranquil·litat. Un dret que comporta el deure, per part dels fills, de pensar una mica en nosaltres. Ho exemplifica molt bé una frase que, en el col·loqui posterior a una conferència amb pares d'adolescents, una mare va explicar que li deien a la seva filla cada vegada que sortia. A l'hora d'acomiadar-se, li demanaven que els fes passar una bona nit. Que s'ho passés bé ella i que els ho fes passar bé a ells. Em va semblar una manera molt positiva de fomentar una actitud que, a més de responsable, té un component empàtic i solidari molt educatiu.
