17/10/2015

Feliuet

2 min

Va ser el meu primer amic. Jo m’estrenava a ca la Cèlia, l’escoleta del poble, i els seus ulls vius van detectar abans que ningú que estava cagat de por. Sense demanar permís (ell no era gaire de demanar permís) es va asseure al meu costat i va començar a donar-me conversa com si ens coneguéssim de tota la vida. No crec que tinguéssim més de tres anyets, però des d’aquell instant, ja fa cinquanta anys, vaig saber que havia fet un amic per tota la vida. Era curiós perquè no podíem ser més diferents, ell era extravertit, feréstec i agosarat, jo tímid i poruc, però el cert és que quan estàvem junts em sentia acompanyat com mai m’hi he sentit amb cap altre amic.

Uns anys més tard va ser ell qui em va obligar a conèixer els seus companys de colla. També sé del cert que els va demanar d’antuvi que fossin amables i tinguessin paciència amb aquell noi tan poca cosa que no deia mai res. Després, quan vam arribar a l’edat del mastegot i la colla es va trencar en dues faccions irreconciliables, el Feliu va ser l’únic que va decidir mantenir-se fidel a les dues i va aconseguir que cap de les dues faccions se sentís traïda. La raó era ben clara: la seva capacitat d’empatia era infinita, no hi havia res del que et passés a tu que no li preocupés a ell. A més, t’encomanava ganes de viure. Era groller i inconscient, potser sí. Li agradava el perill i les situacions límit el posaven a cent. Però potser per això en el recull de records de vida més inoblidables que tinc emmagatzemats sempre el veig al meu costat, fent maleses, fabricant aparells explosius per espantar coloms, derrapant amb el cotxe del seu pare sense tenir encara edat per tenir el carnet, amb aquella rialla foteta seva tan característica.

Si hagués de triar un record seu, però, serien les tardes a casa seva escoltant plegats rock progressiu. “Vine, que coneixeràs un del poble que és tan malalt de música com tu!”, em va dir entusiasmat un dia, i em va portar a cal Joan. Un entusiasme que amb els anys es va anar esmicolant, per culpa d’aquest atzar que reparteix les cartes a certa gent amb molt poca fortuna. Suposo que ja ho deveu imaginar. El Feliu ens va deixar la setmana passada. Per això avui escric aquestes ratlles mentre sona Highway star, de Deep Purple, a tot drap. Escoltant el solo de guitarra sento com si fos aquí, amb el mateix posat del nen que es colava per entrar al ball.

stats