M. JESÚS COMELLAS

Fas cara de cansada!

Aquesta frase tan senzilla és molt freqüent quan veiem la cara d'alguna persona que reflecteix el cansament del dia, sigui la de la mare, el pare, l'àvia o l'avi o la de la criatura. Però pràcticament només la diuen les persones adultes i rarament es pot sentir en boca de les criatures si no és per referir-se al propi cansament: "Ja no puc més". La qüestió és si som capaços de crear un espai que ensenyi als nens a saber mirar, perquè puguin entendre el perquè d'aquesta frase més enllà d'aquella veu adulta que no para de repetir frases com "les criatures donen molta feina", "endreça que ja no puc més" o"sempre ho he de fer jo".

Segurament seria interessant afavorir un canvi de perspectiva i donar peu a despertar en les criatures l'interès d'observar per veure què passa al voltant. Qui hi ha, què passa, què es fa i sobretot què cal fer. Tot plegat per donar la possibilitat de participar -i no de manera excepcional- en el dia a dia malgrat el cansament. És cert que no és fàcil, especialment en edats molt primerenques i, a més, cal acompanyar aquest aprenentatge tot ensenyant a mirar les persones: "Has vist que l'àvia camina a poc a poc? Segurament està cansada"; "Has vist que la mare quan ha arribat a casa necessitava seure una mica?"; "Segurament el pare deu estar cansat després de fer..." i altres petits comentaris que tenen un final diferent: "Podem fer-ho nosaltres", "si ens afanyem, quan arribin cansats ja estarà fet" i altres petites decisions que comporten aquesta actitud d'estar a casa.

Llavors sí que podrem sentir la veueta que, amb tendresa, sensibilitat i capacitat d'observació, sap expressar què veu. No es tracta només de fer una demanda o exigir que les criatures assumeixin una responsabilitat que no tenen (endreçar o col·laborar) només per disminuir el cansament, sinó d'afavorir l'aprenentatge de posar-se en el lloc de les altres persones. Així, probablement podríem diluir aquells comentaris tan habituals que asseguren que les criatures d'avui dia són egoistes, només exigeixen i no participen en el dia a dia. I és que no hem d'oblidar que, en definitiva, responen i actuen per allò que se'ls deixa fer. Res ve donat de naixement, i menys aquestes situacions, aquestes respostes i aquesta implicació. Només les aprendran fent-les i entenent els motius pels quals es fan. Més empatia i menys rivalitat.