Una tarda de fa tres anys el meu nen va arribar de l’escola i com qui no vol la cosa em va demanar si podíem fer una partida d’escacs. No us podeu imaginar la magnitud de l’impacte. No és pas que albergués somnis de veure’l fent gires soviètiques convertit en gran mestre, fent-se petar els contrincants de vint en vint en partides simultànies. El coneixia prou, i precisament per això em va sobtar tant la proposta. Fins a aquell moment el meu prodigi de dispersió destacava en molts i molt variats aspectes de l’univers escolar. Què sé jo, planejant una fuga a través d’un túnel sota el pati, embussant el lavabo de la classe amb rotllos de paper de vàter, introduint-se pastanagues a l’orella per fer riure les nenes o esbatussant-se periòdicament amb algú prou inconscient per discutir-li qui era el Songoku de la classe.
Sí, el nen apuntava maneres, però dins aquest potencial, la capacitat de concentració no hi destacava excessivament. La seva principal habilitat, com la de tots els de la seva lleva, era proposar-te en una mateixa tarda fer una tanda de penals al passadís, llegir plegats el llibre del Nat, jugar a amagar-se dins l’armari del rebedor i fer un concert d’electro-punk a la terrassa, per no parlar del drama quotidià a l’hora de fer-lo concentrar a fer una sola cosa durant més de deu minuts seguits, ja fos estar assegut a la cadira fins que no acabés de dinar o fer l’eterna fitxa de classe.
La febre dels escacs, previsiblement, va durar com totes les febres que li agafaven, és a dir, dos afaitats. Un cop es va adonar que per carregar-se dos cavalls de merda s’havia de passar mitja hora pensant, em va deixar amb la reina a la mà i se’n va tornar al seu racó de joguines, on en dos minuts es podia carregar tot un esquadró de barrufets sense pensar en estratègies absurdes. I així ha seguit, fins un matí que em va tornar a descol·locar posant-me el tauler davant els morros. “Mira -vaig pensar-, serà com recordar aquells dies llunyans”. I tot repassant el diari de reüll vaig anar movent fitxes, mirant de fer-lo enrabiar amb el mat del pastor, com feia abans. Tres minuts més tard, quan vaig aixecar el cap, em vaig trobar encerclat per un cavall desbocat, una torre infranquejable i una reina omnipresent. La seva cara radiant m’ho va anunciar. Escac i mat. La conclusió, com de costum: més val que m’hi fixi. Se m’està fent gran.
