Enyor de família
Per als separats que encara estan de dol, i fins i tot per als que es pensen que ja l'han deixat enrere, l'alegria familiar dels altres, els crits i les rialles en un jardí, les bromes al voltant de la taula i aquesta mena de coses, tenen un estrany poder evocador que els deixa desarmats. Possiblement ho troben tot més bonic del compte, però resulta evident que evoquen el que no tenen, i se'n fan una imatge ideal que, encara que sigui una mica ensucrada, els fa venir ganes de plorar. Ho he pogut comprovar en diverses ocasions, i m'ha passat a mi mateix.
Dissabte passat una amiga meva, separada ja fa gairebé dos anys, va anar amb la seva filla de dotze anys a casa d'uns amics que viuen fora de la ciutat. Tenen una nena de la mateixa edat i encara que feia temps que no es veien es van tornar a entendre de seguida. Van passar un dia fantàstic. Tan fantàstic que a la nit la nena va esclatar a plorar sense saber per què, i l'única cosa que va aconseguir expressar (que ja és molt) va ser que ni la casa de la mare ni la casa del pare eren casa seva. Casa seva només era la casa on havien viscut abans de la separació. La casa que s'havien hagut de vendre. Si mai es feia rica, va dir, se la tornaria a comprar.
És evident que la nena no enyorava cap casa, sinó una cosa més intangible i difícil d'expressar. A tots els separats ens costa definir exactament en què consisteix aquest enyor, aquesta cosa perduda que de sobte ens causa una enorme tristesa. Potser no és res més que el lloc comú, tòpic fins i tot, de les famílies felices. Allò que fa que totes, com deia Tolstoi, s'assemblin. Una alegria d'aniversari feliç, la família cantant a crits dins del cotxe, tots junts recollint les maletes en un aeroport, tots junts comptant estrelles que cauen una nit d'estiu. Potser enyorem una cosa que ni tan sols teníem, però que ens semblava que teníem. Perquè ara ni ho sembla, i l'evidència ens dol.
Començo a pensar que als nens, per bé que superin la separació dels seus pares, els queda un punt de dolor difícil de resoldre. Com als grans. Perquè en la nostra cultura hi ha una imatge de la família feliç, i els separats no hi encaixen. Molts separats enyoren el que tenien, fins i tot reconeixent que la relació amb la parella no era bona. Enyoren una possibilitat, una il·lusió. Però som així.
