EVA BACH

Encara que ho sàpigues, t'ho he de dir

La mare o el pare fem un advertiment. El fill o la filla sospira notòriament i deixar anar un ja ho sé arrossegant la e . A la majoria de llars hem viscut alguna vegada una escena com aquesta. O potser moltes. D'aquests ja ho sé n'hi ha de diversos tipus. El que denota aquesta sensació d'estar-ne tip sol tenir relació amb coses que els nois i noies saben de sobres i que els pares els seguim repetint fins a l'exasperació per obsessions o manies nostres. Tot i que hi ha fills que ho suporten amb gran resignació, hauríem de moderar aquesta mena d'advertències. Si n'abusem, els podem carregar fins al punt que posin el pilot automàtic i ens acabin dient "ja ho sé" per defecte, fins i tot quan es tracta de coses que no saben. Un segon tipus de ja ho sé té relació amb aquestes coses que no saben però que es resisteixen a reconèixer que no saben, sigui per vergonya, mandra, orgull, por...

Cal ser valents

Aquest ja ho sé acostumen a pronunciar-lo una mica diferent de l'altre i els pares hem de saber abordar-lo amb coratge i delicadesa a dosis iguals. Hem de ser valents per dir el que convé dir -encara que ells no ho vulguin sentir- i, alhora, prou delicats per dir-ho sense fer-ne burla, sense deixar-los en evidència, sense ferir els seus sentiments ni malmetre la seva autoestima. Això demana l'habilitat de saber crear i aprofitar ocasions propícies, així com l'habilitat d'aprendre a comunicar-nos assertivament.

Hi ha un tercer tipus de ja ho sé : el que té relació amb coses que saben, però que encara que les sàpiguen els les hem de seguir dient, o recordant, perquè són essencials per a la seva salut, la seva seguretat, integritat o felicitat. Encara hi ha un altre tipus de ja ho sé : el que té a veure amb coses que saben però que no saben fer. D'aquest ja ho sé en parlarem la setmana que ve.