Els pares i mares hem de procurar que els fills s'acostumin a menjar gairebé de tot, sense obsessionar-nos. Dic gairebé de tot perquè hem de considerar i respectar la possibilitat que hi hagi coses que no els agradin o que un bon dia les avorreixin, com ens passa també a nosaltres. La manera d'aconseguir que la seva alimentació sigui variada no és obligant-los a menjar de tot. Hem de facilitar que provin tota mena d'aliments, textures i gustos, des de ben petits. Però, com diu un bon pediatre que col·labora en aquest suplement, no hem d'obligar mai una criatura a menjar una cosa que no li agrada o no li ve de gust. L'educació en general és de ritme lent i la del paladar també. Hem d'estar tranquils si els nostres fills són una mica llepafils. El més probable és que quan siguin grans deixin de ser-ho.
Quin és el secret?
Els meus fills han menjat tota classe de fruites, verdures, peix i altres aliments que solen agradar poc a les criatures, des de ben aviat. Als casaments sempre es queixaven que els servissin menú infantil. Es delien pels plats que menjàvem nosaltres i venien a la nostra taula a tastar-los, davant la sorpresa d'altres comensals amb fills de la mateixa edat.
Una amiga pediatra em va preguntar una vegada quin era el secret que fossin dos dels cinc nens del món que menjaven verdura i amanida. Suposo que era una barreja de llibertat, motivació i fantasia. Quan no els agradava una cosa, els deia que era normal, que encara eren massa petits i el seu paladar no estava prou madur per admetre aquell gust. Que quan fossin més grans, probablement els agradaria. Aquesta qüestió els suposava tot un estímul. Quan els agradés, voldria dir que havien crescut i això els motivava a tornar a tastar-ho. També m'inventava contes sobre alguns aliments. La setmana que ve n'explicaré un.
