Així fa de mare

“Encara no em sento mare”

Tina Vallès és escriptora i mare de la Mar i l’Alba, bessones de 5 anys. És autora d’‘El parèntesi més llarg’, (Proa), premi Mercè Rodoreda. A més és traductora i correctora. També ha escrit ‘L’aeroplà del Raval’ i ‘Maic’, una novel·la sobre un nen real de 4 anys que cuidava un germà

“Encara no em sento mare” / FOTO: CÈLIA ATSET Zoom

M’emprenya la manera d’enfocar la maternitat que tenen algunes escriptores, com si tot fos de color de rosa, com si d’un dia per l’altre se t’activés una mena de xip que fes que tot sigui fantàstic. Aquesta no és la meva experiència. No és fàcil que tot torni a encaixar després de tenir un fill. De fet tampoc ningú no es fa mare d’un dia per l’altre. Vaig escriure un conte que parlava d’això.

Explica-me’l.

Es titula Taxi i és una dona que va a parir en taxi i no sap si vol parir. És inevitable sentir una mena de pànic i estic segura que si en aquest moment previ tinguessis l’opció de tirar enrere, moltes dones ho desfarien tot. A mi m’agrada explorar aquest costat fosc de la maternitat, que també hi és. I quan el sents també et sents malament quan t’adones que no estàs gaudint el fet de ser mare, quan veus que a tu no se t’ha activat res, que la situació et supera.

Parla’m d’un sentiment estrany.

Doncs el sentiment que, de fet, encara no em sento mare.

No?

Fa uns dies parlava amb algú i deia “Això és un color sofert, com diuen les mares”. I la persona que m’escoltava em va preguntar: “I tu què ets?” I és cert, no tinc la sensació de ser mare. I això no vol dir que no tingui presents les meves filles, que les hi tinc molt. Però sembla com si a mare s’hi arribés després de molts anys. Per mi una mare és la meva mare. Jo no tinc tot el dia la sensació de ser-ho. I veig que hi ha altres dones que sí que ho són. A més, a mi em va costar tenir les meves filles.

Com va ser?

Va ser tot un camí, força dur, de més de dos anys per aconseguir una fecundació in vitro. I recordo que era un camí en què contínuament m’anaven dient què havia de fer: “Ara t’has de prendre això”, “Ara has de fer-te aquelles proves”... I quan vaig quedar embarassada vaig pensar, i ara què? Doncs ara res, simplement havia de fer vida normal, quan de fet la vida era absolutament anormal i més quan em van dir que duia dues criatures. De fet vaig pensar que era millor, per tot el que m’havia costat quedar embarassada.

Què recordes dels primers anys?

Des del punt de vista logístic és molt dur. I a més, com que et canses tant, et sents malament perquè tens la sensació de no gaudir prou de les nenes. Jo, per exemple, no m’he quedat mai embadalida mirant les meves filles. Impossible. No podia relaxar-me mai. I això fa ràbia. Sents que vols que creixin ràpid. I ara voldria que no es fessin grans.

¿Va canviar la relació amb la teva mare?

Sí. Quan tens un fill és com si la teva mare en començar a fer d’àvia deixés una mica de fer-te de mare. És com si quan hi ha tres generacions tot quedés equilibrat. A la meva mare només se li activa el xip de mare quan estic malalta, però si estic bé, la preocupació són les nétes. I ja em sembla bé.

Com t’han transformat les teves filles?

Jo abans era molt poc social. Tot i viure al Raval, de vida de barri no en feia. Era invisible. Però quan passeges amb un cotxet, especialment si és de bessons, tothom et diu coses. Et tornes visible i tothom sap que ets la de les bessones. És com si m’haguessin fitxat. I ara resulta que sé com es diu tothom. Sé com es diu la de la farmàcia i quantes filles té i ens expliquem la vida.

Que bo!

Ara faig una cosa que abans m’hauria semblat inconcebible. Entro a les botigues a saludar. És una part de la maternitat que em sembla brutal. Tot i que hi ha dies, quan no estàs receptiva, que això cansa. Però això sense les nenes no ho hauria viscut, no hauria creuat aquesta barrera. M’encanta.