Elogi del fred
En aquests temps en què hem de ser sempre joves, sans i feliços no és estrany que s’hagi imposat la infantil mania que sempre faci bon temps. Com si visquéssim en un parc temàtic de cartró pedra o en una incubadora gegant, exigim que ens regalin tot l’any dies de samarreta i sandàlies. Només cal trobar-te algun veí per sentir com es queixa del fred que fa sense parar-se a pensar que som gairebé al desembre i potser ja toca. I ja pots dir-li que vivim en una part del món on només fa fred dos mesos l’any, que el veí continuarà rondinant per no poder fer el vermut de diumenge a la terrassa amb calça curta.
A mi també m’agrada el bon temps, no us penseu. No vull pas fer-me el diferent i dir que no m’encanta poder berenar a la platja cada tarda d’octubre amb la meva dona i el meu fill. Però quan arriba l’hivern m’agrada que faci fred. No suporto fer la castanyada en mànigues de camisa. M’agrada anar a córrer vorejant l’espigó del port a primera hora i veure com el mar s’il·lumina amb la claror del matí. I els primers deu minuts em cago en tot, és cert, perquè tinc fred i perquè no tinc ganes de córrer amb aquest vent tan emprenyador i aquestes malles tan ridícules, però quan acabo estic content que l’aire gelat em refresqui la suor i el cansament. M’agraden els arbres despullats i les formes que fa el fum sortint de les xemeneies dels masos. M’agrada fer dibuixos amb els dits a la mampara de la dutxa mentre em rento els quatre pèls amb l’aigua ben calenta. M’agrada la flassada al llit i aferrar-me a la persona que m’estimo i, aprofitant que dorm fa estona, fer-la servir d’estufa fins que se m’escalfen els peus gelats (sí, sóc una mica cabró). M’agrada embolicar-me el coll i ficar-me els mitjons dobles i sortir al carrer i fer rodones com si fumés amb el baf que em surt de la boca. I m’agrada arribar de fer feina i sentir l’escalfor de la casa i l’olor de la manta que m’embolicarà els peus i les cames.
O sigui que si em trobes pel carrer no em facis el ploramiques sobre el mal temps que fa, tret que ens trobem en un carrer d’Estocolm. Aquí no, home! Aquí com a molt em pots convidar a fer un vinet per escalfar-nos una mica el cor. I un cop enllestits deixa que m’aixequi el coll de l’abric i enfili cap a casa, amb les mans a les butxaques, com sempre, pensant que d’aquí dos dies ja tornarà a ser agost.
