Elasticitat

Sóc en una reunió de feina i sona el telèfon. L'agafo perquè és de la gran dels menors d'edat que tinc a càrrec (MEC), això sí, recordant-li que en aquells instants m'estic guanyant el seu darrer mes de bràquets. Em truca per un assumpte molt més que urgent. Necessita saber ja, ara mateix, de fet estic trigant massa a respondre, si l'autoritzo a comprar-se unes sabates que la convertiran en una adolescentis comunis uns centímetres més alta. La seva padrina se l'ha endut de rebaixes i cal, és imprescindible i necessari, que respongui a l'instant. Tic-tac, tic-tac, tic-tac.

Casualitat?

No és per casualitat que la trucada té lloc en aquell moment en què he abaixat la guàrdia. Sap que tinc els meus quès i perquès sobre les sabates de talons i que m'hi estic resistint tant com puc. Però ella també em coneix com si jo l'hagués parit i sap que quan tinc el cap a una altra banda les meves alarmes es poden desactivar. En la breu conversa que tenim mentre els meus companys d'equip de guió decideixen coses realment importants sobre els personatges de la sèrie en què treballem, només puc allargar l'inevitable («però de debò?», «estàs segura que només t'agraden aquestes?», «i no són altes, altes?»). En un altre moment li hauria exigit una foto i que me l'enviés per WhatsApp i hauria aprofitat la tan desitjada tecnologia per exercir la censura pura i dura. Però no tinc temps i la meva creativitat està enfocada a fer patir personatges i no persones. Rumio a mil per hora i al final em dic «què carai», i li dic que au, endavant. Però que mai més decidiré res així, amb la pistola al pit. No m'ho crec ni jo.

Un diumenge al matí el mitjà i el menor d'edat que tinc a càrrec organitzen una guerra mundial casolana de les tipus crònic que impedeixen que sortim a escampar la boira. La gran no hi és i facturo el pare de les criatures a veure sol i tranquil una exposició de fotos mentre m'ofereixo jo per treure el fuet i posar ordre. Un cop sols i després de sotmetre'ls a diverses pressions sòniques, ètiques i pràctiques, els menors reaccionen. Davant del fenomen, força insòlit, en lloc de fer el que havia promès, enclaustrar-los a l'habitació, rumio i rumio, torno a pronunciar un «què carai» i me'ls enduc a pasturar. Hi ha qui creu que el que faig és claudicar, rendir-me, senzillament abaixar-me els pantalons. No saben que estic seguint un curs per correspondència per arribar a ser una bona Helen Parr.

Helen Parr

L'any 2005 el guionista i director Brad Bird va crear Helen Parr, que en la seva doble vida és Elastigirl, la mare de la pel·lícula, algú capaç d'estirar braços i cames fins a abastar una forquilla que cau, un menor d'edat a càrrec que vol fugir i un nadó a càrrec que s'estimba taula avall. Ella és el que jo de vegades pretenc ser amb els obvis resultats de contractura de trapezi, elevador i bíceps. Però també és algú que, a banda de l'obsessió de poder abastar-ho tot, s'adapta. ¿Que ara no és una superheroïna i ha de bregar amb els fills? Endavant. Que ho torna a ser? Doncs vinga. Que el seu nadó a càrrec s'autocombustiona i vola pels aires? Doncs què hi farem. Jo només estic en un primer grau en l'aprenentatge d'elasticitat materna, però ho intento. Costa, perquè davant la insurrecció o el desconcert el primer tic és la fermesa que aviat muda en rigidesa, però de vegades invocar l'esperit de l'Elastigirl funciona. I quan això passa només puc dir: gràcies, Helen.