En família

Educar o tenir cura?

Molta gent pensa que és possible educar, que de fet cal educar els nens des de ben petits perquè facin o deixin de fer certes coses.

Els mètodes per fer-ho són molt variats, des de dir-los les coses (“No toquis això”) com si se n’haguessin de recordar, passant per donar llargues explicacions, fins a oferir premis, amenaçar, castigar (o “imposar conseqüències”, que ve a ser el mateix que un càstig però dit així sembla més progre). També hi ha els partidaris d’acostar-los la mà a la calefacció perquè vegin que crema o picar-los a la maneta perquè sàpiguen que això no es toca.

Aquesta optimista confiança en la nostra capacitat per educar -i en la capacitat dels nens petits per recordar i obeir les normes- contrasta fortament amb el desapassionat escepticisme de les advertències legals. A les caixes de moltes joguines hi llegim: “Conté peces petites. No apte per a menors de 36 mesos”. Als prospectes del medicaments: “Mantinguin-lo fora de l’abast dels nens”. A les grans bosses de plàstic en què venen embolicats molts productes: “Aquesta bossa no és una joguina; no permeti que els nens hi juguin”. Ningú diu coses com: “Ensenyi al seu fill que no s’ha de menjar aquestes pastilles” o “Faci entendre al seu fill que no s’ha de ficar les peces petites a la boca perquè les podria aspirar cap a les vies respiratòries”. Saben que això és inútil i perillós, saben que els nens petits són, en aquest sentit, bàsicament ineducables. Si troba les píndoles se les menjarà i l’única solució és mantenir-les fora del seu abast. Un nen petit s’ho fica tot a la boca i, per tant, no hi ha manera que jugui amb les peces sense perill.

No només és que les instruccions i explicacions són sovint inútils, i els càstigs completament immerescuts; és que aquesta manera de veure les coses inverteix el pes de la responsabilitat. Les advertències no són per a les criatures, sinó per als pares i mares. Un nen que s’intoxica prenent un medicament no és un nen “dolent”, que ha desobeït els pares i “s’ho té ben merescut”, sinó que és la víctima de la imprudència dels seus pares, que no l’han protegit adequadament.

I a partir dels tres anys, ¿com ensenyem al nen que no s’ha de ficar a la boca les coses? No cal ensenyar-l’hi, ho deixa de fer espontàniament. Quan els nens són prou alts per arribar a l’armariet dels medicaments són també prou assenyats per no intoxicar-se. Certes coses que són de domini general les aprenen tots sols. Podeu explicar les coses al vostre fill (amablement, sense amenaces), però recordant que ell no està obligat a obeir, sinó que som els pares els que estem obligats a vigilar-lo i tenir-ne cura.