Descarats pits com llimones

De tant en tant, a través del Facebook, algun exalumne de fa trenta anys es posa en contacte amb mi i ens preguntem com ens va la vida i recordem els vells temps. No fa gaire, una noia (jo les recordo quan tenien disset anys, i ara voregen la cinquantena), em recordava l’èxit que tenia entre les noies el meu col·lega d’institut d’aleshores, el poeta Francesc Parcerisas, a qui sovint comparaven amb Marlon Brando.

En aquella època remota en Francesc va publicar l’ Edat d’or, on hi ha un poema, Joventut procaç, amb uns versos magnífics dedicats als nostres alumnes. Hi descriu la cridòria, l’alegria a la sortida de classe, “entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones”, i es pregunta què és exactament el que sent en veure passar tota aquesta exhibició de cossos i rialles. Desig? ¿Enveja per tanta vida que encara han de descobrir? ¿O és que potser l’enveja dels cossos bruns i dels llavis molsuts se li barreja amb la tristesa de pensar que, també ells, gairebé sense adonar-se’n, aniran caient, “lentament, al vell parany d’anar-se resignant al bo i dolent / mentre creuen, enganyats, que es comencen a conèixer”?

Es coneixen més

Rellegits ara, aquests versos em semblen escrits avui mateix. Però posats a buscar diferències, que hi han de ser, diria que els nois i les noies d’ara es coneixen una mica més. Saben menys però es coneixen més. Llegeixen només el que és obligatori i no els fa cap vergonya dir-ho. S’interessen ben poc per les notícies. No van mai al teatre. Les pel·lícules en blanc i negre els semblen prehistòriques i els fan badallar. En definitiva, són, amb totes les excepcions que vulgueu, més ignorants. Però l’educació ha donat bons resultats en altres aspectes. En l’autoestima, el coneixement d’un mateix, el respecte per la diferència, la normalitat amb què es tracten les qüestions sexuals o la igualtat de la dona s’han fet passes de gegant.

A la sortida de classe hi ha la mateixa alegria de cossos entresuats i de pits descarats com llimones. Però ara també hi ha la pressa per consultar el mòbil i contestar missatges mentre baixen l’escala. Els alumnes d’ara es coneixen més i potser fins i tot són més feliços. Però fins a quin punt es resignaran al bo i dolent? ¿N’hi ha gaires que alimentin el desig, per il·lusori que sigui, de canviar el món? Ni que sigui una mica.