Debutar en l'adolescència
Sovint, els professionals de la salut diuen que determinades malalties debuten en l'adolescència. En alguns casos, que la malaltia comenci a aquestes edats té a veure amb els canvis biològics de la pubertat. En d'altres, són les tensions, les crisis i les experiències que alguns i algunes viuen en l'adolescència les que fan de detonador que propicia un emmalaltir que, amb més pau vital, no s'hauria produït encara. Sempre, com passa per exemple amb la diabetis, ens trobem amb el dilema de com ajudar-los a gestionar les dues novetats de la seva vida, la malaltia i l'adolescència, fent-les compatibles i sense que l'una no espatlli l'altra.
Escric sobre el tema, però, esperonat per unes jornades sobre el Trastorn Límit de la Personalitat a què vaig assistir fa uns dies. Una categoria de trastorn construïda recentment, profundament discutible, que potser és útil per afinar com ajudar un grup divers de persones amb dificultat de gestionar els afectes, les relacions i les activitats amb riscos per a elles mateixes o per als altres. A la trobada, els professionals, estudiosos del tema amb les persones adultes, insistien a aplicar els mateixos criteris als adolescents, tenint en compte que, segons ells, la malaltia debutava en l'adolescència.
Criteris de manual
Se'm van encendre moltes alarmes. En primer lloc, eren incapaços de començar per mirar-se els adolescents amb claus adolescents. Extrapolar els criteris dels manuals adults de salut mental als adolescents només condueix a pensar que la majoria estan trastocats. Així, la seva conclusió era que tenim molts adolescents amb personalitats límit, quan més aviat el problema seria que en tinguéssim molts amb la personalitat definida. Després, em deixava perplex que en diguessin debutar quan el que passa amb els nois i noies que veritablement tenen una història de dificultats és que en l'adolescència floreix el que s'havia sembrat abans. Per què no entenen que l'adolescència és un temps de crisi i, especialment, de passar comptes amb el passat? Que, ara, quan arriben als límits i ens porten al límit, el que fan no és contreure cap malaltia sinó explotar? Interpretaven com a patològic que no volguessin anar a les consultes o que si hi anaven tanquessin la boca. Els malestars i les dificultats greus d'alguns adolescents no requereixen diagnòstics sinó capacitat per escoltar i saber preguntar per les seves noves raons malaltes .
