És la mare de totes les obsessions. I te mèrit, perquè si una cosa tenen és que són obsessius de mena. Canten tot el dia la mateixa cançó, es barallen sempre amb el mateix amic i es taquen cada setmana la mateixa camisa. Però al capdamunt de totes les seves dèries n'hi ha una que ara els defineix: els cromos. Ai, sí!, la mare que els va parir! Sembla mentida, però arriba una edat en què el teu nen és poca cosa més que un feix de cromos en moviment. Arriba un dia en què totes les baralles giren al voltant d'aquest mateix feix, un feix que malgrat estar requisat dia sí i dia també no para de reaparèixer miraculosament dins la maleta d'escola, o de treure el cap en forma de bony sospitós a la butxaca del seu pantaló.

És com un malson. Pobre de tu que un dia et passi pel cap fer números i comptis els diners que portes gastats en la col·lecció dels jugadors de la Lliga BBVA. Fer-ho és adonar-te que amb els diners invertits gairebé podries tenir un jugador en propietat a casa, fent-te el sofregit o estenent-te la roba. Però el que més t'emprenya dels cromos no són pas els quartos que et foten, que també, sinó saber com acabarà la cosa. Sí, perquè la vida dels cromos és cíclica, tant se val quina col·lecció fas, sempre es produeix la mateixa mecànica: els primers dies tot són alegries, cada sobre que arriba a casa és com si fos festa major, el nen se't tira al coll i t'omple de petons. Això no dura gaire. Al cap d'un parell de setmanes, aquells mateixos sobres que abans eren font de joia i agraïment ara són motiu de plors i tardes de morros. El nen s'emprenya perquè tots els que li surten són repetits i tu t'emprenyes perquè t'acabes de gastar sis euros a canvi d'una enrabiada. Ara bé, res comparable amb l'emprenyada que t'agafa quan d'un dia per l'altre, sense cap avís, el nen et fa saber que la col·lecció que s'ha polit la meitat dels estalvis familiars ha passat a la història, perquè ara la que hem de fer és una altra, una altra que tornarà a engegar el cicle infernal. T'agafa tal atac de ràbia que surts al carrer perquè et toqui l'aire i de passada compres el diari i quan estàs pagant veus que hi ha una persona encara més putejada que tu per la febre dels cromos: és allà, darrere el taulell, sense espai gairebé per moure's, el pobre quiosquer a punt de l'atac de nervis envoltat de nens que li demanen un sobre que no troba. Pobre! Ell sí que s'ho passa malament.