Crítica del pensament crític

Em fa l'efecte que l'anomenat "pensament crític" és molt més lloat al nostre discurs pedagògic que practicat a les nostres aules. Sovint en parlem com si fos l'únic tipus de pensament digne d'aquest nom, però en la nostra conducta quotidiana és fàcil veure que tendim a actuar com si creguéssim que l'únic pensament veritablement crític és el que coincideix amb el nostre.

El pensament crític, per ser valuós, ni es pot reduir a una consigna ni pot substituir el pensament rigorós, però això és exactament el que s'esdevé quan, per bé de ser crítics, desconfiem de qualsevol criteri d'autoritat o quan ens preocupem més de sospitar de les intencions de l'altre que de la ignorància pròpia.

Pensar bé no és fàcil. Calen coneixements, habituació, domini del llenguatge i rigor en relació a les pròpies febleses. És impossible pensar críticament sobre un problema si no en comprenem bé les dades implícites. Quan, sense entendre un problema, ens llancem a opinar-ne, no estem donant una mostra de pensament crític, sinó d'incontinència verbal. És impossible pensar críticament si la pobresa del nostre llenguatge ens impedeix, per exemple, comprendre la ironia d'una situació. No hi ha cap possibilitat de pensament crític si no entenem la necessitat de confiar en els altres, ni podem estar satisfets del nostre pensament si no estem disposats a pensar contra nosaltres mateixos.

Explorar el desconegut

Afegeixo que tampoc mostrem un pensament pedagògicament crític si no entenem la necessitat que tenen els nostres alumnes de confiar en nosaltres, els seus mestres, i, per descomptat, en els seus pares, per poder sentir-se segurs en l'exploració del desconegut. Necessiten sentir-se estimats i recolzats just perquè són febles, i ells ho saben. Sovint es contradiuen, tenen sentiments oposats i es refugien en confortables prejudicis i fal·làcies. Precisament per tot això ens necessiten. Els calen adults al seu costat que els ajudin a pensar amb rigor i claredat. Pedagògicament parlant, no som prou crítics si no entenem el valor terapèutic de la confiança i del compromís entre les persones.

I un apunt més per concloure: la recent proposta del Partit Republicà de Texas de prohibir el pensament crític a les escoles em sembla, ras i curt, un magnífic exemple d'estupidesa.