El pare que et va matricular

Cors trencats

Hi ha museus i museus. N’hi ha que t’aclaparen i d’altres que, senzillament, l’únic que et provoquen és mal de peus. Moltes vegades la clau per gaudir-ne és entrar-hi sense cap idea preconcebuda i, sobretot, sense cap obligació de veure’ls sencers. Sovint un sol quadre, una sola fotografia, un sol objecte, ja fan que et sentis recompensat per la visita. També n’hi ha que, inesperadament, t’encisen des de l’instant que hi entres. A Londres n’hi ha un que em té el cor robat, en el sentit literal. Es diu Museum of Broken Relationships i és una petita delegació de la seu principal situada a Zagreb. Per resumir-ho, es tracta d’un museu ple d’objectes donats per gent amb el cor trencat i relacionades amb la persona que els va deixar d’estimar un dia.

Tot el que hi ha exposat és quotidià i sense gaire glamur, però el que el fa únic i colpidor és el text que acompanya els objectes, on el propietari explica la història que amaguen. Hi ha el sobre de sucre de l’últim cafè que ella va guardar mentre li deien que aquell era l’últim que es prendrien plegats; el contestador automàtic on ella mai no va deixar el missatge que ell esperava; el retrovisor del cotxe d’ell que ella va arrencar quan el va descobrir aparcat davant la casa equivocada; un rellotge antic i espatllat amb un text que diu: “Només li agradaven les coses que no funcionaven, per això va sortir amb mi”; o el meu favorit, un esprai nasal acompanyat d’aquesta explicació: “Te’l vaig comprar perquè els teus roncs no em deixaven dormir. Ara el silenci sense tu encara em desvetlla més”.

L’altre dia me’l vaig tornar a ensopegar i no vaig poder evitar entrar-hi de nou. Alguns objectes eren els mateixos, d’altres havien canviat. També hi havia una novetat, un pany de paret on podies afegir en una etiqueta de paper un recordatori a la persona que et va deixar una cicatriu de per vida. Com qui no vol la cosa el meu fill em va demanar d’escriure’n una. Sorpresos i encuriosits la seva mare i jo el vam deixar fer, respectant el seu espai. El nostre nen amb el cor trencat ja, qui ens ho havia de dir! Quan ho va enllestir ens va venir a buscar i ens va donar permís per llegir-ho. Qui seria la destinatària? Alguna nena de l’escola, potser? Una companya de l’esplai? No, el destinatari era el seu gosset Opi: “Fa dos anys que no ets amb mi, però et trobo molt a faltar”. Ens va trencar el cor, el molt podrit.